Presentació de la novel·la «Diana Palmer»

15 Desembre 2015

IMG-20151213-WA0001

Avui [diumenge, 13 de desembre de 2015] tenim la sort de tenir entre nosaltres un home de més de tres mil vuit-cents anys. Aprofiteu, que hi ha entre nosaltres un home únic. Un cas únic. En Manuel Costa-Pau, autor de la novel·la que presentem, Diana Palmer, de la qual parlaré tot seguit, el vaig conèixer quan jo tenia 25 anys i ell en tenia 50, però sempre deia que superava els tres mil set-cents, que ara ja deuen ser més de tres mil vuit-cents. I, voleu que us ho digui, el començo a creure. Primer pensava que era una llicència literària d’un xerraire empordanès compulsiu, però més endavant, escoltant amb quina alta precisió parlava del món d’Homer o de les matemàtiques d’Euclides, del passat romà, del mode de producció feudal o de la revolució industrial i l’ascens de la burgesia, vaig començar a sospitar que bé deu ser cert que aquest savi té més anys que no pas el comú dels mortals. I, sobretot, m’ho he acabat de creure aquests darrers tres o quatre anys, quan he vist amb els meus propis ulls com en Costa-Pau ha superat i s’ha recuperat a la perfecció de l’extirpació d’un bon parell de pams de canonades intestinals, i s’ha refet com un adolescent d’una posta a punt encara molt més complicada, perquè li van tenir durant 5 hores el motor del rellotge separat del tronc, van posar el motor sobre una taula de reparacions, i després, un cop fets els ajustaments necessaris, li van tornar a muntar. Al cap de dues hores ja ens va trucar per telèfon. Estem, doncs, de sort. Podem compartir la vetllada amb un home de memòria i saviesa matusalèmica. Aprofitem-ho, doncs, que sempre és difícil trobar gent que parla amb coneixement precís d’èpoques tan reculades com el substrat preromà. Però avui no anirem tant lluny i ens conformarem amb aquesta novel·la que remet als anys de la immediata postguerra.

En aquesta novel·la, en Costa-Pau poua de la seva memòria personal dels anys d’infantesa. Vull remarcar que aquesta obra, com passa amb els escriptors de bona fusta, l’escriptura hi té un pes fonamental. Recentment preguntaven en una entrevista a Biel Mesquida si el seu darrer llibre, Trèmolo, és un «OLNI», un objecte literari no identificat. «Sí, perquè són formes meves i ningú té perquè etiquetar-les», respon l’escriptor de les Illes. I és que els escriptors creen les seves genuïnes maneres de dir. En els seus llibres es produeix un estranyament del llenguatge. Això és molt accentuat en el cas d’en Costa-Pau, d’altra banda filòleg estudiós de la gramàtica i treballador de la llengua per enriquir-la. Com l’escriptor valencià Josep Palacios, en Costa-Pau no renuncia a cap expressió genuïna.

Diana Palmer proposa un viatge als anys de la immediata postguerra pouant de la memòria de qui aleshores era tot just un infant i abeurant-se d’un arxiu documental propi i d’una recerca en altres fons per reconstruir l’època en què el Pirineu va ser convertit en una «muralla inexpugnable» per uns «ocupants» que el lector aviat identifica amb els que van derrocar la república legalment constituïda per la via salvatge del cop d’estat militar i la guerra. Tot se’ns presenta a través dels ulls de l’infant Nun.

La novel·la Diana Palmer (de l’editorial Llibres del segle), arrenca amb la celebració oficial del «Divuit de juliol» de 1947 amb una missa solemne a càrrec de militars i altres autoritats a l’església de Portbou, reconstrucció d’un fet històric a partir d’una fotografia de la premsa comarcal de l’època. Les autoritats franquistes pretenien amb aquella imatge encomanar un estat d’ànim positiu i triomfal, però el narrador, que en la ficció de la novel·la era al lloc el dia dels fets, no ho pot compartir, com queda clar en aquest fragment: «Però haig de confessar [diu, referint-se a la foto] que no ofereix de cap manera la percepció que jo en vaig haver quan els personatges que retrata, un segon després, tingueren els dos peus damunt la terrassa».

La foto immortalitza el rengle d’autoritats a la terrassa de l’església de Portbou. Una foto que durant anys «vam haver de veure no sols en diaris i revistes, sinó exposada en vitrines d’ajuntaments i altres entitats públiques, i fins i tot en expositors d’empreses i consultoris privats». Una celebració del «Divuit de juliol» que, lluny de la glòria que volia encomanar, va esgarrifar l’infant Costa-Pau. Cito la descripció que la novel·la fa d’aquelles autoritats: «Per uns instants me n’havien colpit els rostres i les mans d’ultratomba. Les figures del malson. Rere d’ells, la rècula invariable d’addictes, excombatents, representants de les corporacions locals. I excaptius i mutilats de guerra, que sortien en els papers públics, ei, amb el tracte de cavallers».

A mesura que anem passant pàgines, la novel·la ens va embolcallant i ens va transmutant l’estat anímic. Aquest és un llibre molt ben documentat, una reconstrucció precisa d’aquells anys. Els que, ni que sigui de menuts, vam conèixer l’atmosfera asfixiant del franquisme, recuperem sensacions que ens resultaran familiars. Jo, que a l’adolescència treballava al bar L’Arc de Girona, un punt de reunió de desafectes amb un vernís de clandestinitat, recordo com vam haver d’aprendre a conviure creant una mena de controlada esquizofrènia col·lectiva defensiva. Així, el barman i una vintena de clients podíem estar animadament parlant de política i, en el moment que entrava un policia de paisà que tothom identificava, tots canviàvem de conversa. Era una consigna tàcita. Una complicitat que ens enfortia. Aquest llibre em porta els meus records de l’època.

Però Diana Palmer no només reflecteix amb sensibilitat el divorci irreconciliable entre el món oficial imposat i les preocupacions reals de la gent, sinó que també confessa en un to d’intimitat vivències concretes que reflecteixen l’avidesa de descoberta d’un infant que experimenta amb la sensualitat o bé evoca els innocents i de vegades perillosos jocs d’iniciació en un país de trens. Per exemple quan parla d’en Pep, el fill de Nova, diu: «tirador temible de baldufa, que la feia rodar més furient i més estona que ningú. Si competia amb tu, la sabia llançar just a frec de la teva i amb el suficient efecte per empentar-la a rodar fora del cercle. Érem iguals d’edat i alçada. Jugant a boles, quan ell tirava tenies cleca quasi segura. A mi, quan anava a casa seva, a Vilajuïga, m’agradava córrer amb ell i amb un altre soci, Boi Gori, tastar la primera fruita dels horts i també, això en especial, enfilar-nos pels tirants de ferro del pont llarg del carril».

La novel·la té molts més aspectes que descobrirà el lector, com la constant contextualització, com a teló de fons, de la política mundial, quan s’entaula la guerra freda, i aquí aflora el Costa-Pau assagista, o la relació amb la mare. Com s’ha titulat recentment en una entrevista, «Costa-Pau novel·la les bases d’un futur revolucionari».

Hi ha una constant escabrosa en el llibre que jo només apuntaré, perquè cal llegir l’obra per ser emocionalment ferit per la realitat abjecta que descriu. Em refereixo al que la novel·la anomena «cotxes d’agafar nens», un fet que tenia la gent atemorida, i els fills sostrets dels pares roigs.

El professor de la Universitat de Girona Xavier Antich, en la lliçó inaugural d’aquest curs, ara fa unes setmanes, sobre Recerca i producció de coneixement, va dir que l’esperit de la recerca respon a una pulsió antropològica compartida per tots els humans. «Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber», va dir, citant Aristòtil. La recerca no és mai individual, sinó col·lectiva. Va explicar que de recerca en fan els laboratoris farmacèutics, els centres tecnològics, els departaments creatius dels arquitectes i tants altres, però va defensar la recerca no tant vinculada a la lògica del mercat sinó més creativa. En aquest sentit va referir-se als 16 anys que l’escriptor Marcel Proust va dedicar a la recerca per escriure A la recerca del temps perdut, o la recerca inaudita d’un llenguatge idiosincràtic que va obsessionar James Joyce mentre treballava en la novel·la Finnegans Wake, o en Carles Riba investigant els ritmes de l’exàmetre grec durant la seva traducció al català de l’Odissea per donar-li nova vida… Xavier Antich va afirmar que la recerca universitària ha d’estar més a prop de la naturalesa creativa de l’art que dels departaments d’innovació empresarial, i va definir la recerca com l’acció que permet fer visible allò que no es veu. Una recerca que comporta alegria. Ara us preguntareu què m’empatollo. Res, simplement volia dir que quan per raó de la meva feina, periodista cultural, vaig a llocs privilegiats com la lliçó inaugural de curs universitari, moltes de les coses que escolto ja les he sentit infinitat de vegades a les sobretaules i trobades de Gaüses. Gaüses és el poble de l’Empordà on viu en Costa-Pau. I ara parlava sobre la recerca però també ho podria fer sobre l’alienació de les persones en el temps del capitalisme mediàtic o sobre el procés d’alliberament nacional de Catalunya i sobre tantíssims altres temes.  És la Universitat Costa-Pau. Sense cap mena de dubte ha creat escola. Ell ha investigat i ha entès la nostra època i ara l’escriu perquè perseveri en el futur. Un dels fruits del seu treball és aquest llibre, un llibre que té valor universal des de l’experiència local.

Finalment, per acabar, vull oferir una pinzellada de l’extensa trajectòria de l’autor. Més que res perquè qui no el conegui no pensi que la novel·la és flor d’estiu. Tot el contrari. En Costa-Pau té l’aval d’una enorme trajectòria i, després de dècades concentrat en la tasca d’editor, ha reprès una obra d’escriptor que va començar a finals de la dècada de 1950 amb títols celebrats com Turistes, sirenes i gent del país (aquest de 1964) i amb una assídua presència com a columnista als mitjans de comunicació (com Tele Expres). Ara, entrat en la vuitantena, l’escriptor completa aquesta trajectòria amb novel·les com Janna (Llibres del Segle, 2009) i Diana Palmer (Llibres del Segle, 2015), i ja està treballant en una tercera, Àfrica, que completarà una trilogia. Fins aquí hem parlat de la seva obra escrita, però en Costa-Pau és d’aquells que ha viscut ensenyant i aprenent, i deixant una immensa obra no escrita d’un valor extraordinari, però això ja seria tema d’una altra presentació. Moltes gràcies!

(La presentació s’ha fet a la Sala d’Actes de Riudellots de la Selva el diumenge 13 de desembre de 2015 amb la participació de l’autor, Manuel Costa-Pau, el cantant Conrad Sala i Pau Xiberta).

Tanca després de 50 anys recomanant música la carismàtica botiga Discos Coll de l’Argenteria

19 Novembre 2014

FOTO: DANIEL BONAVENTURA

FOTO: DANIEL BONAVENTURA

(He publicat aquesta notícia al Diari de Girona)

La carismàtica botiga Discos Coll del carrer Argenteria de Girona abaixarà definitivament la persiana després de la campanya nadalenca, i concentrarà l’activitat a la botiga que la mateixa família té a la plaça Marquès de Camps.
És la fi d’un establiment que va obrir portes l’any 1966 dedicat en principi al petit electrodomèstic, en una de les múltiples iniciatives de l’emprenedor Lluís Coll, que ja regentava una botiga del mateix ram a la plaça del Lleó, avui continuada pels fills.
Com que un dels electrodomèstics en auge era el tocadiscos, la clientela exigia discos, i l’esposa del senyor Coll, la Dolors, va agafar afició a la música i va iniciar una activitat complementària que amb els anys esdevindria la principal a les botigues que la família va anar obrint a Platja d’Aro i a Girona.
L’interès per la música es va transmetre al germà gran, l’Esteve, i també va tocar l’ànima del segon, en Daniel, que es va convertir així en la cara visible de la botiga de l’Argenteria, a la qual ha dedicat ben bé quatre dècades de la seva vida, sempre al costat de la Mariàngels, companya inseparable des de la tendra adolescència.

De Pink Floyd a Pink Floyd
Daniel Coll (Girona, 1957),  recorda que el negoci de la música ja havia agafat rellevància l’any 1970, quan ell havia acabat de fer el soldat, i la família va inaugurar la botiga de Platja d’Aro.
«El 1970 va ser l’any de l’Atom heart mother, de Pink Floyd, un grup que queda associat als orígens de la nostra botiga i que també quedarà associat a la seva fi, perquè precisament ara acaba de sortir l’últim títol de la banda britànica, The endless river», comenta Daniel al Diari de Girona, tocat per la inevitable emoció del record dels anys viscuts.
La dècada dels setanta va ser la més creativa, segons el punt de vista d’aquest especialista en el comerç del disc.
Per les seves mans van passar milers d’àlbums d’artistes mítics com Carlos Santana, Bruce Springsteen, Julio Iglesias, La Trinca o Serrat, per esmentar només alguns dels grans noms, als quals cal afegir els fenòmens d’El Club Super 3, Sopa de Cabra, Els Pets i, més darrerament, Manel.
«A mi m’agradava molt la música i feia recomanacions al públic. Abans el públic es deixava orientar perquè no hi havia tanta informació. Avui entra gent que en sap més que tu», reconeix Daniel.
«La gent venia els dissabtes a preguntar per les novetats, jo els aconsellava tal i tal altre artista i, al final, confiaven tant en tu que només d’entrar et preguntaven directament:   “avui què tens per a mi?”».
Durant l’entrevista, els grans i vetustos altaveus de Discos Coll escupen el darrer d’U2, Songs of innocence, una de les novetats d’aquesta campanya de Nadal.
Per a Daniel, el fet que els artistes d’aquest Nadal (Pink Floyd, U2, Queen o Serrat) siguin els mateixos de fa vint anys no és només una ironia, sinó també un símptoma de l’immobilisme de les grans empreses discogràfiques, en un sector en profunda i vertiginosa trasformació.
Abans, per la botiga desfilava més d’una desena de representants de la indústria discogràfica amb una maleta a la mà que contenia les novetats i que el boti­guer havia d’escoltar, amb oïda de facultatiu, per escollir quins incorporava a les prestatgeries.
En canvi, la digitalització i Internet han portat altres canals de difusió de la música i «moltes botigues especialitzades i també les grans companyies editores han anat tancant perquè el volum de negoci no dóna per mantenir-les», comenta.
Fa escassament tres dècades, al Barri Vell de Girona hi havia un munt de botigues de discos: Erato, Sobrequès, Philips, Fausto Dalmau, Perfils, Record Gold, Nou Disc, Eiximenis i, per descomptat, Discos Coll.
Eren els anys daurats per a les grans companyies discogràfiques com Belter, Hispavox, EMI, Polidor, RCA, CBS, Ariola… un món que s’apaga mentre en Daniel i la Mariàngels van anunciant als clients que a partir del gener seran a Marquès de Camps.
«M’agradaria que aquesta botiga de l’Argenteria fos recordada com el lloc on la gent va descobrir els artistes que han posat sintonia a la seva vida», conclou Coll.

El Museu Arqueològic a Girona

6 Abril 2014

 

Ara ibèrica on se sacrificaven gossos procedent de Pontós. FOTO: DANIEL BONAVENTURA

Ara ibèrica on se sacrificaven gossos procedent de Pontós. FOTO: DANIEL BONAVENTURA

Agradable i instructiva visita dominical a la seu gironina del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Sant Pere de Galligants. L’exposició temporal Deltebre I. La història d’un naufragi és una foto fixa de la tecnologia de l’any 1813 a través dels objectes recentment recuperats d’un derelicte d’una nau britànica que va naufragar al Delte de l’Ebre quan es disposava a combatre les tropes napoleòniques. El sediment del gran riu va soterrar i va preservar miraculosament les restes dels espoliadors. Per cert, Napoleó va incorporar el Principat de Catalunya a l’imperi francès. Sant Pere de Galligants sempre és un espectacle d’arquitectura romànica amb la seva esplendorosa església i el seu entranyable claustre. L’edifici acull l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia, molt poc coneguda pels gironins, amb un discurs que abraça des de la prehistòria fins al món romà, una lliçó d’història de més de 500.000 anys que convida a descobrir l’evolució tecnològica tal com ha quedat reflectida a les comarques gironines a través de les evidències deixades pel pas dels homínids en la seva interacció amb el territori. No hi hem sabut veure cap indici de la marca Espanya, aquesta que es promociona com anterior al Big Bang.

Josep Fontana obre el simposi «Espanya contra Catalunya»

16 Desembre 2013

L’eminent historiador Josep Fontana va concloure, en la lliçó inaugural del simposi Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714 – 2014, que les institucions judicials espanyoles, integrades per «hereus del franquisme», han propiciat una lectura de la Constitució espanyola i de l’Estatut de Catalunya contrària a l’esperit de la Transició. El resultat és un nou intent d’assimilació forçada, de reducció de Catalunya a província de la corona de Castella, sense haver aprés res de les lliçons dels darrers 300 anys.

Però la brillant ponència inaugural del simposi que ha organitzat l’historiador Jaume Sobrequés, titulada Espanya i Catalunya: tres-cents anys d’història, ofereix un interessantíssim i revelador recorregut per l’ignominiós paper de botxí repressor que ha jugat l’Estat espanyol els darrers tres segles. Fontana és doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, per la Universitat de Girona i per la Universitat de Valladolid.

Heus ací un resum de la ponència:

«La més gran de les pèrdues que va sofrir Catalunya com a conseqüència de la derrota de 1714 va ser, en la meva opinió, la d’un projecte polític que en el transcurs de més de 400 anys, des de les Corts de 1283 fins a les de 1706, havia elaborat un sistema de govern representatiu que, amb la democratització que havia culminat a les Corts de 1702 i 1706, figurava entre els més avançats i democràtics d’Europa, com ho reconeixeria el mateix Felip V, que va justificar la seva voluntat de destruir-lo amb l’argument que els catalans, després del que havien aconseguit en les darreres Corts, tenien més llibertats que els anglesos amb el seu govern parlamentari». (…)

«Sostinc que aquesta va ser la pèrdua més greu, perquè el conjunt de lleis, llibertats i garanties que integraven aquest sistema, eren necessaris per assegurar la continuïtat del rumb que estava seguint la societat catalana, que a començaments del segle XVIII semblava encaminar-se cap a una forma d’evolució semblat a les que seguien Holanda o Anglaterra, associant un procés gradual de democratització al desenvolupament d’una economia capitalista». (…)

El professor Fontana explica que els catalans, però, no volien trencar amb Espanya, sinó democratitzar-la, i que «la seva derrota e 1714] va significar que les possibilitats d’evolució política de la Corona de Castella s’ajornessin com a mínim un segle».

«La guerra que anomenem de Successió va ser essencialment una pugna entre un sistema polític que apuntava en una línia de progrés i democratització, i un poder monàrquic absolut, fonamentat en la conservació del domini feudal de la terra, que va representar un fre per al desenvolupament de les monarquies de l’Espanya i França del segle XVIII, mentre l’existència d’un govern parlamentari afavoria el creixement d’Anglaterra».

Fontana detalla les extorsions i violències del nou règim espanyol imposat a la Catalunya vençuda, però demana que es presti especial atenció al fet que «l’actuació repressiva formava part del projecte polític que els vencedors volien aplicar a Catalunya».

El ponent relata com van destruir les institucions de govern i van buidar de competències els municipis, a més d’«introduir la corrupció» del règim borbònic. Explica com excepcionalment, es va salvar el dret civil català.

Van passar els anys, però els catalans es resistien a l’assimilació. Terra insubmisa on es va produir «el miracle d’un creixement econòmic que distingia netament l’evolució de Catalunya de la resta de l’Estat. Un creixement que era fruit de factors que els vencedors no van saber identificar, com ho demostra que fossin incapaços de repetir aquest procés en els altres territoris de la monarquia».

«Pierre Vilar ens ha mostra com s’ha produït aquesta expansió agrària basada en la força del treball dels homes, ajudada apenes per un petit estalvi».

Analitza el professor l’evolució dels segles anteriors per arribar a aquest grau d’expansió que porta a una Barcelona del segle XVIII que Garcia Espuche va descriure com «una ciutat rica i pròspera, sense gaire desigualtats socials, oberta al món, plena d’estrangers i passavolants, amb un govern municipal en què participaven gremis i oficis, reflex a escala local d’un sistema polític que es regia per constitucions votades en corts. No ho entenien, ni no podien entendre els il·lustrats castellans, que en donar-se d’aquest creixement, en contrast amb l’estancament de la corona de Castella, no hi van trobar altre explicació que la d’atribuir-lo a la laboriositat dels catalans».

La conferència de Fontana entra ara en la animadversió castellana contra la industrialització i l’expansió fabril barcelonina, contra el treball realitzat amb màquines, contra l’enriquiment de la burgesia, que volia recuperar el que s’havia perdut el 1714… mentrestant, Castella només volia «millorar un sistema que assegurés la supervivència de l’absolutisme al poder i del feudalisme als camps».

La burgesia catalana de la primera meitat del segle XIX estava disposada a renunciar a la llengua, a canvi d’establir la democràcia, però «el constitucionalisme espanyol a partir de 1837 decebria les seves esperances».

«La diferència es percebia en aspectes molt diversos. A Catalunya no hi havia, per exemple, les acumulacions personals de riquesa d’altres bandes, com ho demostra les llistes dels majors contribuents de l’Estat, però el nivell de vida de la població modesta era superior».

Una descripció de l’època, una època en què la paraula catalanista estava encara per inventar, i en què la història pròpia no s’ensenyava a l’escola. Una mostra: una descripció de 1864 del governador civil de Barcelona, que parlava de l’esperit d’independència dels catalans, «que se revela en todos, en las clases pobres por las insureciones i motines, i en las medias i elevadas, por cierta tendencia a vivir de sus propios recursos; una prueba de ello es el carácter de que vienen siempre revestidos los diputados a cortes, sea qual fuere su partido político, se les ve ser ministeriales u oposición però sin sumisión, conservando su independencia».

«Pel que fa als diputats, d’altra banda, era veritat que no encaixaven en una política que no era la que corresponia al seu model de societat. De 1833 a 1868, en 35 anys que han vist passar pel Govern centenars de ministres –només a Hisenda hi ha hagut 72 canvis– no trobem més que 7 ministres catalans, la major part dels quals han durat molts pocs mesos».

Als diputats els retreien l’accent català, però no retreien l’accent andalús o gallec.

Ja en l’inici de la recuperació de la consciència pròpia, Fontana cita Valentí Almirall, el 1886, que en el discurs inaugural de les activitats del Centre Català, conscient que el camí de les súpliques i peticions no dóna cap resultat, proclamava: «Hem de fer-nos forts dintre de casa nostra; la raça que ens domina res ens atorgarà mentre ens cregui dèbils, el dia que ens vegi forts i decidits entrarà en tractes». «Era el naixement del catalanisme com a corrent polític, per bé que estava clar que el formaven una diversitat de corrents, que no hi havia una sola classe de catalanisme com no hi havia una sola manera de pensar el futur de la societat catalana».

Les Bases de Manresa de 1892, amb Enric Prat de la Riva al davant, desfermen el furor d’un espanyolisme integrista.

Arribat a aquest punt, el conferenciant recapitula, no fos cas que es perdés l’argument: «Des de la segona meitat del segle XVIII, aviat farà 250 anys, les nostres classes dirigents es van apuntar al projecte de construir solidàriament una nació espanyola. L’esforç no va funcionar perquè va topar amb la voluntat intolerant de reduir-ho a la simple i directa absorció d’una societat que havia crescut d’una manera diferent i que tenia una altra cultura».

La constatació del fracàs del regionalisme és el que desemboca en les Bases de Manresa, un intent de «compartir un marc estatal comú, però amb marges d’autonomia que ens permetessis viure d’acord amb les nostres necessitats i aspiracions».

«La Segona República va fer per primera vegada possible l’intent, però la guerra civil iniciada el 1936 va demostrar que eren molts i molt importants els sectors de la societat espanyola que no ho acceptaven». «Va permetre veure també una altra vegada com la nostra gran burgesia posada en el dilema entre el país i l’ordre social que li era més convenient, optava pels seus interessos de classe».

Ara vénen els 40 anys de sang i repressió del franquisme, però sense aconseguir avançar en el camí de l’assimilació. Al contrari, la causa nacional i la social es va unir i va integrar els immigrants arribats massivament d’altres punts de l’Estat, i que van sortir també al carrer l’11-S de 1977 per reclamar com un sol home «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia».

«Va semblar, en acabar el franquisme, que es podien recomençar un projecte nou de convivència sobre les bases de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut de 1979, però es va caure en l’error d’ignorar que els textos legals no estan garantits si no es té capacitat d’intervenir en el control de la seva interpretació. Posats en mans d’unes institucions judicials integrades per hereus del sistema franquista, es va poder veure com els textos, no solament de l’Estatut, sinó també de la Constitució, eren gradualment retallats, en interpretar-los en un sentit contrari a les promeses fundacionals de la Transició».

La manifestació del juliol de 2010 contra una sentència del Tribunal Constitucional «posava de relleu tant tardana presa de consciència del problema com la impotència davant d’un nou procés de recentralització que ha seguit avançant». «Això sumat a una política econòmica nefasta prota a la protesta del 12-S de 2012, que suma de nou la causa social i la nacional».

«Els fets posteriors demostren que el pacte de 1979 i 1979 ha caducat. No hem avançat gens, encara s’opta per la nostra assimilació forçada, a reducció a província de la corona de Castella, sense haver aprés res de les lliçons de 300 anys».

Vol destacar un aspecte concret: «Per sota d’aquests 300 anys de fets circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que ens ha permès preservar la identitat i al llengua».

En acabar la conferència, el públic de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans dispensa una llarga i sonora ovació al professor Josep Fontana.

Per fi podrem votar!

13 Desembre 2013

consulta

Captura de pantalla de TV3.

Dia intens d’emoció. Un ventall d’expectatives de futur s’obren amb l’anunci fer aquest dijous pel president Artur Mas de la pregunta de la consulta i la data de celebració. Un acord ampli entre CiU, ERC, IC-V i CUP. He percebut nerviosisme entre els fills d’Espanya, la bona gent que creu cegament en Espanya i poc a poc s’està desil·lusionant dels polítics espanyols, que primer deien que no hi hauria pregunta, i ja tenim pregunta, i ara diuen que no hi haurà consulta… Els espanyols fidels a Espanya se senten decebuts i algun dia, si Catalunya segueix navegant nord enllà, potser sortiran al carrer contra un govern que els ha enganyat. És per aquesta raó que sóc dels que penso que els polítics espanyols estaran temptats de fer-la grossa, per evitar que el malestar es giri contra ells. És clar que, si la fan grossa, Catalunya tindrà l’aval definitiu de cara al món. Ja tenim pregunta i data! Per fi podrem votar!

Entrevista a Jaume Sobrequés

9 Desembre 2013

Image

Jaume Sobrequés, en una imatge d’arxiu. (FOTO: DANIEL BONAVENTURA)

L’historiador Jaume Sobrequés, ànima del simposi «Espanya contra Catalunya», que el PP vol fer suspendre, afirma a l’entrevista que «l’animadversió contra Catalunya ha deixat de ser patrimoni de la dreta». He publicat l’entrevista diumenge al Diari de Girona i l’endemà dilluns s’ha presentat públicament el programa del simposi. Sobrequés dirigeix el Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

Es jubila el pare de l’arqueologia subaquàtica

7 Octubre 2013

Imagen 1

FOTO: MARC MARTÍ

Descarrega’t el PDF de l’entrevista a Xavier Nieto que he publicat al Diari de Girona: «Sabem que des del port de Barcelona sortien contenidors d’àmfores cap als Estats Units», afirma el fundador del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), amb seu al barri gironí de Pedret, i director del Museo Nacional de Arqueologia Subaquática (ARQUA), del ministeri espanyol de Cultura, amb seu a Cartagena. Considerat el pare de l’arqueologia subaquàtica, Nieto es jubila el 15 d’octubre.

Entrevista a Adrià Puntí: «Falta idealisme»

1 Octubre 2013

FOTO: DANIEL BONAVENTURA

FOTO: DANIEL BONAVENTURA

Descarrega’t l’entrevista de Daniel Bonaventura a Adrià Puntí al Diari de Girona: «El nivell musical dels grups ha pujat molt, però falta idealisme, falla el missatge». L’Autor de La catximba presentarà el nou espectacle Incompletament Puntí el 12 d’octubre a l’Auditori de Girona.

Diploma de la Via Catalana!

13 Setembre 2013

Imagen 1

L’Assemblea Nacional Catalana ha reconegut l’assistència dels incrits a la Via Catalana amb un diploma. Tot un honor.

Madrid

13 Setembre 2013

Madrid madrid2

(Article pubicat al Diari de Girona 11/9/2013)

Vaig quedar glaçat divendres davant la tele quan la ruleta del zàping em va plantar davant l’Informe Semanal, un programa que la TVE del PP ha portat del periodisme al pamflet. La presentadora es referia a Madrid 2020 com «lo que todo España desea» i parlava de la «calidesa i qualitat de vida de Madrid», cosa que no posarem en dubte, sobretot després d’escoltar que la capital d’Espanya ha rebut una inversió de 22.959.000.000 € entre 2003 i 2011 en concepte de candidatura olímpica! El programa, amb intervencions per emmarcar de l’actual ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, revelava coses que Madrid acostuma a silenciar. Com per exemple que aquesta vegada la inversió suposadament sumava valors per aconseguir la proclamació de Madrid. Després cauria la galleda d’aigua freda a la candidatura olímpica. L’Informe Semanal va mostrar (com es pot comprobar a les fotos que vaig fer a la tele) gràfiques de les inversions en infraestructures del transport per valor de 20.930.000.000 €, infraestructures esportives, 702.000.000 € i infraestructures mediambientals, 1.327.000.000 €. Les despeses de les administracions també les van dir: Ajuntament de Madrid, 10.153.000.000 €, Govern d’Espanya, 6.864.000.000 € i Consorci regional de transports: 5.942.000.000 €. Gallardón va afirmar que és una inversió «intel·ligent» i «sempre amb retorn». Tinc la captura de pantalla, o la foto de la tele, que ofereixo aquí.