Daniel Bonaventura i Jordi Soler. FOTO: gerard bagué
Diumenge dia 5 d’abril va quedar inaugurada l’exposició Jordi Soler, fotògraf des de L’Arc, que es podrà visitar durant tot l’estiu de 2009 al Cafè Bar L’Arc de la plaça de la Catedral de Girona. Seguidament publico el discurs inaugural que vaig pronunciar en qualitat de comissari d’aquesta exposició:
Aquest hivern, durant una llarga convalescència, he tingut temps per posar ordre a les fotos de casa. Les fotos de casa són una part del llegat de Lluís de L’Arc, el meu pare, que no ha pogut venir perquè el van atropellar i ha perdut el seny. Mentre ordenava les fotos de casa, he tingut l’agradable sorpresa de descobrir centenars d’imatges de gran qualitat de temes i autors diversos que caldrà anar estudiant. De moment, aquí ens limitem a presentar imatges de Jordi Soler de Girona sota el franquisme (excepte una foto que és de Madrid). El llegat Lluís de L’Arc inclou algunes d’aquestes fotos, però les reproduccions que aquí veieu s’han fet a partir de documents digitals cedits pel centre INSPAI.
Descobrir fotos inèdites de gran qualitat provoca una emoció comparable a la descoberta d’un tresor amagat. En el meu cas, la sorpresa i emoció ha estat doble, perquè també he descobert que als anys seixanta hi havia a Girona tres fotògrafs que no firmaven les seves fotos amb el seu nom, individualment, sinó que ho feien com a col·lectiu, i que un d’ells és el meu pare. Es tracta del col·lectiu Els Gralls, integrat per Sebastià Martí, Jordi Soler i Lluís de L’Arc. Per a mi això és important perquè prova que l’Arc no era només un centre d’esbarjo per a joves indisciplinats, sinó que també feia una funció comparable a la dels centres cívics d’avui. El bar acollia tota mena d’iniciatives i donava oportunitats d’expressió a la gent inquieta que experimentava amb ofec l’oficialitat imposada. Tot plegat va donar lloc a unes formes de dissidència, a uns inconformismes, a una contesta contra aquella dictadura que pretenia presentar-se com un règim normal i de progrés. Fruit d’aquell esperit de protesta és l’obra que avui aquí presentem. L’Arc reunia artistes plàstics, periodistes, gent del teatre, cineastes, polítics… El llegat de Lluís de L’Arc també inclou pintura i altres documents que potser donaran lloc a noves exposicions.
Quan Franco va morir, jo tenia 15 anys. Vaig viure, per tant, tota la infància i primera joventut sota el franquisme. Ara, des del present, retrobo reflectida en les fotos antigues d’en Soler aquella etapa històrica exactament tal com la vaig viure. Aquella Girona levítica i militaritzada no tenia res a veure amb el discurs triomfalista que emetien les ràdios, les televisions i la premsa oficial. Res, allò era propaganda. En realitat aquell món era tal com el mostra Jordi Soler, un món amb molta misèria i precarietat que sobrevivia com podia a l’imperi de la repressió. Des de l’escepticisme, des de la seva particular forma de dissidència, Soler ha deixat un testimoni únic que amb el pas dels anys s’anirà valorant. Els que seguien les consignes del règim no podien valorar les fotos de Jordi Soler.
Que aquesta primera exposició de les teves fotos, Jordi, sigui també un homenatge a la teva perseverança, un homenatge a l’art de navegar contra corrent. Que aquesta exposició estimuli nous navegants contra corrent a contestar els que pretenen presentar aquesta ja massa llarga transició a la democràcia com un règim normal i de progrés.
