Autobiografia autoritzada pels pèls
Els germans Daniel i Lluís Bonaventura.
Em considero un autodidacta. Durant molt anys he sigut esclau. Quin remei! No vaig acabar el batxillerat. L’any que vaig penjar els estudis, aquell 1978, arribava cada matí tard a l’Institut Vicens Vives de Girona, al volant del meu accelerat Renault 5 TS, que aparcava amb una roda sobre la vorera. Franco havia mort feia tot just un parell d’anys i els canvis socials i polítics es precipitaven. A la tarda servia copes al bar del meu pare, Lluís de L’Arc, situat davant el primer dels noranta graons de l’escalinata monumental de la catedral de Girona. És –el nom encara el manté– el Cafè Bar L’Arc. Érem el rovell de la Girona progressista. Divendres al matí estudiava a l’Institut, a la tarda treballava intensament a L’Arc, després punxava fins la matinada a la discoteca Màquina… La de discjoquei era una feina il·legal perquè jo encara no tenia els 18, però no estava mal pagada. Èrem a la flor de la vida. David Bowie, Jimmi Hendrix, Patti Smith i Pink Floid eren els nostres herois. Quan tenia 12 anys, els meus pares inconscients van prohibir-me d’assistir a classe de dibuix artístic, la meva passió primera. Acabats de complir els vint, em vaig matricular a l’escola Domènec Fita, a Montjuïc, on vaig cursar, en succesius hiverns, dibuix, pintura, escultura i gravat. Tot i ser durant dècades un habitual de la nit, sempre he sentit el crit de l’estudi i la descoberta científica. Als 25 anys vaig aprovar l’accés a la Universitat Autònoma de Barcelona i em vaig matricular a Filologia Catalana a l’aleshores Col·legi Universitari de Girona, estudis que compaginava amb la feina al bar de casa, i que també tinc inacabats. Tot va canviar set o vuit anys més tard, quan el treball a L’Arc s’havia convertit en una monotonia insofrible agreujada pel comportament altiu i capriciós dels meus germans consentits. Vaig abandonar la seguretat del negoci familiar per llençar-me a la piscina de la vida, que com és sabut no sempre té suficient aigua. Em vaig guanyar la vida sis mesos –l’estiu de 1989– fent de comercial assignat a l’Alt Empordà per a la Formatgeria Prat de Palamós. El gerent, avui un conegut cantant d’havaneres, em va exprèmer a l’estiu per ventar-me una coça al cul a la tardor, estafant-me l’últim sou. L’hivern següent em vaig dedicar a la venda d’obres de teatre i cursos de teatre per a una empresa de Girona, Expressions. Després em vaig presentar al Diari de Girona, on el 1993 vaig ser nomenat Cap de Cultura, amb Jordi Xargayó a la direcció, càrrecs avui encara ocupem. Mai no he deixat la formació autodidacta, per exemple amb la colla exquisidament extravagant d’en Costa-Pau de Gaüses, i tampoc mai no he deixat la formació acadèmica. Així, he cursat el nivell elemental de llengua anglesa a l’Escola Oficial de Girona, cursos d’italià a Florència i de francès a París, i ara practico el reciclatge permanent per adaptar-me a l’apagada analògica i l’encesa digital. Estic casat. Tinc dos fills. Sosting que les tasques de la llar s’han de compartir i que els pares s’han de comprometre vívament amb l’educació dels fills i amb l’escola. Em motiva la filosofia 2.0 i abraço el canvi cap a una societat més justa i democràtica. Ara sóc, doncs, editor de la Secció de Cultura del Diari de Girona i editor d’aquest bloc. Poc a poc vaig aconseguint treballar en el que m’agrada, necessàriament feines creatives, i deixar de sentir el pes de l’esclavitud, que tant em va esclafar quan convivia amb la família d’origen. Em sento avalat per Leonard Cohen quan diu que li importa més ser una bona persona que un bon músic. Però intueixo que les dues coses són del tot indisociables.
