Drogues d’antic règim

Dibuix: Daniel Bonaventura

Més poc a poc del que voldríem, però va arribant arreu una democratització del benestar i molta gent té més o menys a l’abast exquisideses i luxes. Quina delícia consumir alcohol, tabac i marihuana! És un plaer gastronòmic i una festa dels sentits, alegra i permet no ser menys que els altres, permet presumir. Carpe diem! Amb l’allargament de la mitjana de vida, un s’adona que aquests plaers posen en perill la lícita aspiració a una llarga senilitat daurada, viscuda en plenitud de facultats. Tabac, alcohol, marihuana i altres estimulants encara avui massivament consumits, no són drogues medievals? Drogues que deterioren lenta i progressivament amb els anys. Confoníem el danys irreparables d’aquestes substàncies amb la mort biològica, quan era normal que aquesta es produís als seixanta o setanta anys d’edat. Una emmascarava l’altra. Potser les drogues del futur garantiran una vida llarga, viscuda amb desafecció, sense compromisos, amb llargs períodes dedicats a l’estricte badoqueria, potser fins i tot aquesta badoqueria serà creativa. El visionari Aldous Huxley va crear l’any 1931 el soma a la seva novel·la Un món feliç.

Abans i després de la pluja

Publicat al Diari de Girona, edició de paper (9/9/09)

Quan per fi sembla que m’adormo, m’interromp un tro greu i ofegat que sona com una esllavissada de roques gegantines. Un flaix encegador travessant-me la parpella mandrosa confirma que s’acosta una tempesta veloç, imprevisible com totes les de finals d’agost. La pluja amenaça d’entrar per la finestra oberta. Què feia el consentit Michael Jackson quan no podia conciliar el son? «Doctor, encara no puc dormir!». A falta de Diprivan, opto per recrear-me en l’espetec de monedes d’euro que no triguen a repicar sobre el tibat tendal blanc cru del veí. Quan has travessat l’equador de la vida, una tempesta encara pot emocionar. La tamborinada es desferma de sud a nord, deixant al seu pas un espectacle de flaixos i sons impossible d’igualar ni amb el pressupost dels 360º d’U2. Una aigua que imagino pura i cristal·lina rega les terres assedegades des del Montseny i fins la Mare de Déu del Mont. Potser arribarà l’hora de recollir fruits. En moments així, Girona sembla un país d’oportunitats, una àrea urbana amb un futur envejable. Un remolí picant d’aire fred persisteix i entra a l’habitació. Amb carn de gallina, em llevo i tanco els porticons.

Costa-Pau vist per Clara Simó

Manuel Costa-Pau. Foto: Daniel Bonaventura

Fragment d’Els racons de la memòria, d’Isabel-Clara Simó (Edicions 62, febrer de 2009, pàgines 27 a 29):

«Vaig conèixer persones estupendes, a Figueres. Una d’elles, extremadament intel·ligent, és Manuel Costa-Pau. Tots els que l’han tractat queden d’entrada aclaparats per la seva forta personalitat i després, enamorats de la seva intel·ligència i el su vivíssim do d’observació. Jo he passat moltes hores xerrant amb ell (és a dir: ell xerrava i jo escoltava), i vaig aprendre tantes coses que un cop més em sento afortunada. Sempre he dit que jo he tingut la xamba de conèixer gent molt intel·ligent. Per això em posen nerviosa tants fantasmes que van de gent refinada i de gent intel·lectual. Ho tinc comprovat: com més petulants, més creguts i més vanitosos, més mediocres. Costa-Pau té, a més, un sentit del país i un talent per interpretar la realitat política i sobretot social que no he trobat en ningú més. Al seu costat, empal·lideixen persones molt famoses i molt encimbellades. De fet, ell era el col·laborador per excel·lència de Canigó. Recordo un dia, d’aquells en què la dictadura treia la seva cara lletja per escopir-nos, en què Información y Turismo ens va segrestar la revista. Doncs ell, Dalfó i jo ens vam quedar tota la nit –la revista havia de sortir l’endemà, tant si volien com si no– fent articles amb signatures inventades. Era una qüestió de principis: si ens segrestaven un número n’havia de sortir immediatament un altre. Dalfó inventava els noms dels signants –hi tenia molta traça–, però Costa-Pau era un geni fent ara un article sobre televisió, ara una crònica de llibres, ara un reportatge sobre Perpinyà, car, com que era tan culte, només li calia concentrar-se per parlar de qualsevol tema. De Costa-Pau és un dels llibres més àcids, divertits i intel·ligents sobre el fenomen del turisme: Turistes, sirenes i gent del país. El recomano sempre, tot i que avui és pràcticament introbable. És una vertadera llàstima que Costa-Pau no escrigui. És un escriptor de raça, tan exigent, però, que la seva pròpia alçada li ha impedit d’acceptar el risc, que corre sempre qualsevol escriptor de qualsevol calibre, d’equivocar-se o de relliscar. I la llàstima és que els seus amics no hem enregistrat les seves saboroses, llargues, inacabables tertúlies. Manuel Costa-Pau és un fenomen molt propi d’aquest país –i diria que també és freqüent a l’Estat francès–; si fóssim una mica espavilats, Costa-Pau hauria tingut sempre el menjar assegurat i un secretari prenent nota. Els beneficis per al país haurien estat incalculables».

El joc pragmàtic d’ERC

Són moltes les veus que acusen els polítics d’ERC d’acomodar-se en l’autonomisme, fer vida de cràpula i relegar el principi de la Independència. Des de l’entrada al Govern tripartit, ERC ha optat desacomplexadament per aprofitar la part del pastís que el constitucionalisme espanyol li atorga en proporció als escons recollits, abans no sigui massa tard. Els abertzales han estat expressament exclosos del pastís. Davant el pragmatisme d’ERC, hi ha qui s’indigna, però també hi ha qui –descriminalitzat l’independentisme–, hi veu un signe de normalitat, sense renunciar a opcions alternatives com la CUP o Reagrupament.

Una de calenta

Líder en el camp de l’ensenyament, l’empresa Magister acaba de crear un grup específic en llengua catalana. La iniciativa s’ha pres, segons un comunicat difós aquest dijous per Marcos, administrador del grup, pel “notable interès” detectat per l’aprenentatge del català. De moment es respectarà el principi d’unitat lingüística, ja que “tots els continguts” relacionats amb el “català, valencià i balear” s’integraran al nou grup. Però ja sabem que l’oficialitat espanyola busca sempre d’imposar-se. L’administrador informa que tots els continguts relacionats amb el “català, valencià i balear” seran moguts en breu al nou grup de català i adverteix (jo interpreto que per curar-se en salut) que això serà així “mentre no es crei un grup especial per a ells”, en referència al valencià i el balear. Magister és una empresa del grup inversor Intercom, amb seu a Sant Cugat del Vallès, impulsor de portals molt transitats, com ara Softonic o Infojobs.

Al Corte Inglés, sense diners

El cantant Iggy Pop, a la portada de la novel·la.

Veu emergent que renova la figura del creador compromès, interessada per temes socials; és la veu de l’escriptora Belén Gopegui, que sorgeix del magma madrileny de les lletres. En aquest darrer Deseo de ser punk (Anagrama), dispara des del punt de mira de l’inadaptat, alça la veu del descontent, de l’emprenyat que no té dret ni a les engrunes del pastís que els altres ja s’han repartit. Encara que indirectament, amb molts circumloquis, la novel·la acaba fent diana en l’origen de la fractura: la manca d’atenció a l’infant, l’abandó afectiu –quan no és també material– de les criatures. Aleshores, aquestes no poden compartir el projecte humà i s’enroquen a qüestionar-lo: «Hi ha milions de cases buides. Els adolescents les necessitem (…). No un lloc per dormir, sinó per fer coses (…). En tindríem cura i al cap de vint anys les retornaríem per als següents adolescents». Unes pàgines més endavant, els adolescents de Gopegui deambulen pel carrer, tenen fred i l’única opció és anar al Corte Inglès, on els amplis espais de la planta de mobles fan de local social amb còmodes sofàs fins que algun dependent els fa fora.

TV3 diu que Dalí, Miró i Tàpies són espanyols

El programa Escapades a baix cost, emès ahir a la nit per TV3, va definir com a «artistes espanyols» Dalí, Picasso, Miró, Tàpies, Barceló i Chillida. No en va encertar ni un! Dalí, Tàpies i Miró són catalans. Barceló és mallorquí. Chillida és basc i Picasso és un pintor català nascut a Màlaga i que va triomfar a París. És a dir, excepte Chillida, la resta tenen la seva vida i obra directament lligada a la catalanitat. Escapades a baix cost és una producció de Televisió de Catalunya amb direcció de Mònica Huguet i té com a reporters Laia Mestre i Rosa Talamàs. Els esmentats artistes formen part d’una exposició «d’art contemporani espanyol» organitzada per l’Instituto Cervantes a Palerm.

Pocs recursos per a la Fundació Medicina UdG

Presentació a la UdG. FOTO: DANIEL BONAVENTURA

Fent quatre números salta a la vista que 70.000 euros de pressupost per programar els dos primers anys d’activitats de la Fundació Medicina UdG és poca cosa. Cadascun dels membres del patronat de la nova fundació deu cobrar prou més. Amb un 10 per cent d’aquests sous, la nova fundació aixecaria el vol amb més empenta, beneficiaria més gent. L’administració sembla haver arribat a un punt de col·lapse. El gruix del pressupost es liquida en nòmines i poca cosa queda per impulsar noves iniciatives i garantir la continuïtat dels projectes que ja estaven en marxa. Polítics i gestors de la cosa pública, directius de banca i altres corporacions que presten serveis socials bàsics, han assolit un nivell de vida que ara els desemmascara com a estament privilegiat, notòriament superior al gruix dels administrats, que comencen a mirar-s’ho amb recel. Sembla que s’ha posat en marxa una gran maquinària que té com a única missió mantenir-se ella mateixa i, quan pot, greixar-se encara més. Un no pot deixar de preguntar-se fins a quin punt forma part del sistema. El problema no és la gent que ha assolit un nivell digne de vida, sinó l’encara gran massa que neix sentenciada.

Sense estiu?

Calella de Palafrugell. Dibuix: Daniel Bonaventura

Pot venir un any sense estiu? Pot la primavera desembocar directament a la tardor? A l’edició de 1818 del seu magne Frankenstein, Mary W. Shelley descriu una cadena de tempestes de llamps i trons en ple estiu per accentuar el clima de terror. El món avui és ple d’estacions meteorològiques, però els registres de dades són massa recents per fer-nos una idea certa del temps que ens espera els propers anys. Aquestes darreres setmanes, quan hem vist tancar-se el cel i les tempestes sovintejar, hem sospirat alleugerits de la xafogor a la feina, però hem patit per les nostres vacances. Els sol és un signe de plenitud i tothom vol aprofitar les vacances. Si es disposa d’una bona vista al mar, una manera ideal és abandonar-se al vagareig. Conec un indret així. Una llum canviant convida a no fer res, a deixar simplement que les coses passin, a assistir a la costant materialització del sensorial paisatge mediterrani. Però, què faig? De sobte em trobo ridícul esforçar-me a descriure estats de compenetració amb l’entorn que altres han brodat, com Baltasar Porcel al seu imprescindible Onatges tumultuosos: «… asseuren’s a la pineda rumorosa de llunyanies perfumades; abstreure’ns en la gran cavalcada celestial de silencis corporeïtzats en metamorfosis cromàtiques, o sigui, cada núvol i tots els núvols en el migdia radiant o en el capvespre dels blaus purs o dels vermellosos expectants; aquests i més plans d’una Natura de la sensibilitat lligada a la intimitat permanent, potser ens aportaria un acostament a l’ésser, al focus vector que batega en el nostre ésser ocult, si és que encara som —som mediteranis: aquí l’escenari és també vida. O almenys percebríem el créixer dolç de la fruita a l’arbre».

Joaquim Nadal escriptor

L’any 2006 vaig escriure un comentari del llibre Quaderns de viatge (CCG), de Joaquim Nadal, que per les raons que sigui no es va publicar, i que ara trobo oportú de recuperar:

La sorpresa literària més grata que m’he emportat amb la lectura d’aquests Quaderns de viatge és l’emergència d’un personatge molt agraït per al lector. Em refereixo, ni més ni menys, que al mateix Joaquim Nadal. L’autor es presenta a si mateix rentant mitjons a l’hotel, o bé havent de recular a la porta de restaurants que no el deixen entrar perquè no llueix corbata. Altres vegades confessa que pateix mal de queixal o té fred en situacions inoportunes. Sí, Nadal es presenta a sí mateix com un antiheroi que pot fregar el ridícul i provocar escenes còmiques i equívocs, a l’estil d’una comèdia italiana, contrapunt fantàstic per equilibrar l’excessiva solemnitat i to acadèmic que podrien acabar tenint aquests dietaris si els hagués basat exclusivament en reflexions de caire teòric i polític.

Aquest no són, com s’ha dit, els dietaris d’un historiador. La faceta d’historiador de l’exalcalde de Girona només s’aprecia pel rigor acadèmic de les notes a peu de pàgina. Les notes aporten documentació precisa que completa la narració. D’altra banda, bona part de les reflexions traspuen una ambició política. Però aquest tampoc no és el llibre d’un polític en el sentit estricte. És, sobretot, l’obra d’un escriptor, al qual la vida ha portat a dedicar-se plenament a la política, com ell mateix reconeix en algun passatge on mostra una clara consciència d’escriptor i un temor que aquesta vocació no resulti frustrada: «Mai no sé si la passió per escriure la recuperaré del tot. Temo haver-me anat eixugant i assecant». O bé quan, a propòsit del viatge als Estats Units l’any 1985, diu: «Estic segur que no podré en cap cas igualar els articles de Rosa Montero».

L’escriptor també aflora en les descripcions, com les que fa durant el viatge a Israel el 1988: «La franja de costa és un Empordà fèrtil». I una mica més endavant: «Passats els turons erms, el congost cap a Jerusalem, el xaragall, Bab-el-Vad, és totalment repoblat de xiprers i pins. S’hi escampa, ací i allà, algun bosc d’eucaliptus». Aquests són alguns passatges atribuïbles al Nadal escriptor per antonomàsia, el qual no amaga que és deutor de Ferran Soldevila, concretament del llibre Hores angleses.

Però també hi ha en aquest llibre un Nadal polític de gran interès per a estudiosos del darrer terç del segle XX a Girona. Les reflexions anotades a propòsit de les visites a museus, auditoris, palaus de congressos, altres equipaments i barris antics i àrees deprimides de ciutats del món resulten nítidament reveladores. Efectivament, la Girona d’avui s’anava consolidant com a projecte en la ment d’aquell Joaquim Nadal que en la seva segona legislatura com a alcalde tenia l’oportunitat de viatjar i conèixer altres models de desenvolupament, mentre impulsava la gran ordenació de Girona. En fi, com ha dit Jaume Curbet, aquest llibre serveix per descobrir que Nadal és «un immens sentimental» que contrasta amb la feina pragmàtica que com a polític li ha tocat de fer.