Article publicat al Diari de Girona (12/10/2011)
Feia cua en una botiga de Telefónica/Movistar quan em va venir al cap que no només als països comunistes o a l’empobrit Tercer Món la gent fa cua. A les monarquies bananeres, les cues se sofreixen en silenci. Reflexionava sobre això i fins i tot em va semblar que la cua avançava. Però n’hi havia per estona, així que vaig anar fent memòria, i em vaig adonar que fa ja anys que no reïxo a contactar presencialment amb el meu proveïdor de telefonia -és a dir, Telefónica/Movistar-, ni tan sols per telèfon, ni pel pràctic e-mail. Comuniquen eternament o bé no responen. Té sarcasme la cosa. El rei de la comunicació i no s’hi pot parlar. Ben intel·ligents han de ser els refinats directius d’aquesta lucrativa empresa. Bé, sembla que fem un passet endavant. Però encara disposo de temps fins arribar al mostrador. Un temps incert. Immers en la reflexió, se’m fa de sobte la llum i entenc que estic tractant amb una empresa d’alta erudició on regna la més pura excel·lència: la comunicació amb els milers d’abonats captius es fa a través de la publicitat! El missatge només és d’anada! No fa falta dir res més. A la fi arribo al taulell i una soferta jove vestida com d’Iberia o de Renfe diu desolada: «Fallen les línies, torni vostè demà!».
Etiquetes: Comunicació, Movistar, publicitat
