La tuneladora no acaba d’arribar a Girona

Dibuix: Daniel Bonaventura

Abans i després de la fusió

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (21/10/09)

Ser impositor de Caixa Girona és motiu per sentir-se doblement afortunat. En alguna de les entrevistes fetes al nou president hem llegit que els Miró, Tàpies, Cuixart, Tharrats, Vayreda, Niebla… que decoren les parets de les plantes més altes del carrer Migdia, aniran a la Fontana d’Or. L’impositor té, en primer lloc, la sort d’haver tingut un president, Arcadi Calzada, molt sensible a l’obra cultural i que va acumular un patrimoni artístic considerable. La segona alegria la dóna el seu successor, Manel Serra, en comprometre’s públicament a traslladar aquest excel·lent patrimoni a les sales permanents de la Fontana d’Or, perquè tots els gironins en puguin gaudir, perquè és “de tothom”. Dues maneres fantàstiques de fer, la d’abans de la fusió i la que s’està configurant com la de després de la fusió. Un exemple de filosofia 2.0. Amb banquers d’aquest tarannà podrem continuar confiant la gestió del crèdit a la iniciativa privada. Els directius són una privilegiada casta amb poder per imposar sòls al tipus hipotecaris, cobrar arbitràriament comissions i no perdonar ni les iaies esdentegades, però els seus concerts i exposicions fan prou goig.

Dures, les «Lletres Toves»

Foto: Daniel Bonaventura

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (14/10/09)

Alguns afirmen encara que la lletra amb sang entra. El despotisme arrela amb facilitat. Quan no hi ha imaginació s’imposa la jerarquia. I això pot passar en l’escalafó militar, religiós i empresarial. Quan el principi d’acció es redueix al compte de resultats, pels passadissos i despatxos deambulen homes robot. Afortunadament hi ha maneres més generoses, justes i intel·ligents d’instruir, i molts mestres i gent pacient disposats a aplicar-les, a educar en el lleure. Gràcies a aquesta gent hi ha futur. La vida es regenera i de la putrefacció sorgeixen brots verds. Només així s’explica que en plena dictadura es forgés, silent, un artista de la talla de Francesc Torres Monsó, autor de l’escultura Lletres Toves, que comunica al primer impacte visual una idea plàcida de la instrucció, un inconfusible missatge llibertari. Aprendre de lletra no ha de ser mai una tortura, sinó un joc intel·ligent, una activitat creativa. Les Lletres Toves tenen una textura de gominola, de gelat fonedís, de rellotge tou dalinià. Però si un les toca pot comprovar que estan tallades en duríssim acer, preparades per resistir les envestides dels capquadrats, que hi topen de cap, com una vaca cega.

«Un ha de ser ‘cabró’ amb els de dalt»

L’especialista en publicitat i comunicació Risto Mejide, conegut pel seu personatge de perdonavides a Operación Triufo, declara en una entrevista «un ha de ser ‘cabró’ amb els de dalt» i «els dèspotes són els que llepen el cul als de dalt». A través de l’APM, de TV3, produït per Antoni Bassas, he tingut accés a aquestes interessants afirmacions d’un jove emprenedor prepotent que arriba al gran públic gràcies a una expressió matussera, i que conclou amb la següent evidència: «Si algú et contracta, et contracta perquè li diguis el que penses». Tota una lliçó que, malauradament, encara no forma part del corpus cultural més elemental dels nostres servils centres de treball.

La batalla guanyada de les notaries

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (07/10/09)

He hagut d’anar al notari a firmar. Per sorpresa meva el document estava redactat en espanyol. He preguntat respectuosament al senyor notari i la seva resposta ha estat d’una clarividència implacable: es tramiten en espanyol els documents que arriben en espanyol i es tramiten en català els que arriben en català. Per demostrar que no té la més mínima animadversió contra la llengua pròpia i oficial de Catalunya, el senyor notari ha donat una dada contundent: el 94% dels milers i milers de documents que mou el seu atrafegat despatx estan escrits en català. Els notaris fan una feina important perquè fixen i dibuixen el país amb molta precisió. Fa tot just una quinzena d’anys el català era inexistent als documents oficials que circulen per registres, notaries i jutjats. Una gent voluntariosa, entre ells el malaguanyat Francesc Ferrer, i també el tenaç Joan Bernà, de la Plataforma pels Documents Notarials en Català, van sembrar en el seu moment, contra corrent, i ara recollim fruits. Per sort cada vegada són menys els catalans que no respecten ni la llengua pròpia. Dol constatar que això encara continuï passant entre les persones més pròximes.