Costa-Pau vist per Clara Simó

Manuel Costa-Pau. Foto: Daniel Bonaventura

Fragment d’Els racons de la memòria, d’Isabel-Clara Simó (Edicions 62, febrer de 2009, pàgines 27 a 29):

«Vaig conèixer persones estupendes, a Figueres. Una d’elles, extremadament intel·ligent, és Manuel Costa-Pau. Tots els que l’han tractat queden d’entrada aclaparats per la seva forta personalitat i després, enamorats de la seva intel·ligència i el su vivíssim do d’observació. Jo he passat moltes hores xerrant amb ell (és a dir: ell xerrava i jo escoltava), i vaig aprendre tantes coses que un cop més em sento afortunada. Sempre he dit que jo he tingut la xamba de conèixer gent molt intel·ligent. Per això em posen nerviosa tants fantasmes que van de gent refinada i de gent intel·lectual. Ho tinc comprovat: com més petulants, més creguts i més vanitosos, més mediocres. Costa-Pau té, a més, un sentit del país i un talent per interpretar la realitat política i sobretot social que no he trobat en ningú més. Al seu costat, empal·lideixen persones molt famoses i molt encimbellades. De fet, ell era el col·laborador per excel·lència de Canigó. Recordo un dia, d’aquells en què la dictadura treia la seva cara lletja per escopir-nos, en què Información y Turismo ens va segrestar la revista. Doncs ell, Dalfó i jo ens vam quedar tota la nit –la revista havia de sortir l’endemà, tant si volien com si no– fent articles amb signatures inventades. Era una qüestió de principis: si ens segrestaven un número n’havia de sortir immediatament un altre. Dalfó inventava els noms dels signants –hi tenia molta traça–, però Costa-Pau era un geni fent ara un article sobre televisió, ara una crònica de llibres, ara un reportatge sobre Perpinyà, car, com que era tan culte, només li calia concentrar-se per parlar de qualsevol tema. De Costa-Pau és un dels llibres més àcids, divertits i intel·ligents sobre el fenomen del turisme: Turistes, sirenes i gent del país. El recomano sempre, tot i que avui és pràcticament introbable. És una vertadera llàstima que Costa-Pau no escrigui. És un escriptor de raça, tan exigent, però, que la seva pròpia alçada li ha impedit d’acceptar el risc, que corre sempre qualsevol escriptor de qualsevol calibre, d’equivocar-se o de relliscar. I la llàstima és que els seus amics no hem enregistrat les seves saboroses, llargues, inacabables tertúlies. Manuel Costa-Pau és un fenomen molt propi d’aquest país –i diria que també és freqüent a l’Estat francès–; si fóssim una mica espavilats, Costa-Pau hauria tingut sempre el menjar assegurat i un secretari prenent nota. Els beneficis per al país haurien estat incalculables».

Etiquetes: Canigó, Delfó, Figueres, Isabel-Clara Simó, Manuel Costa-Pau