TV3 diu que Dalí, Miró i Tàpies són espanyols

El programa Escapades a baix cost, emès ahir a la nit per TV3, va definir com a «artistes espanyols» Dalí, Picasso, Miró, Tàpies, Barceló i Chillida. No en va encertar ni un! Dalí, Tàpies i Miró són catalans. Barceló és mallorquí. Chillida és basc i Picasso és un pintor català nascut a Màlaga i que va triomfar a París. És a dir, excepte Chillida, la resta tenen la seva vida i obra directament lligada a la catalanitat. Escapades a baix cost és una producció de Televisió de Catalunya amb direcció de Mònica Huguet i té com a reporters Laia Mestre i Rosa Talamàs. Els esmentats artistes formen part d’una exposició «d’art contemporani espanyol» organitzada per l’Instituto Cervantes a Palerm.

Pocs recursos per a la Fundació Medicina UdG

Presentació a la UdG. FOTO: DANIEL BONAVENTURA

Fent quatre números salta a la vista que 70.000 euros de pressupost per programar els dos primers anys d’activitats de la Fundació Medicina UdG és poca cosa. Cadascun dels membres del patronat de la nova fundació deu cobrar prou més. Amb un 10 per cent d’aquests sous, la nova fundació aixecaria el vol amb més empenta, beneficiaria més gent. L’administració sembla haver arribat a un punt de col·lapse. El gruix del pressupost es liquida en nòmines i poca cosa queda per impulsar noves iniciatives i garantir la continuïtat dels projectes que ja estaven en marxa. Polítics i gestors de la cosa pública, directius de banca i altres corporacions que presten serveis socials bàsics, han assolit un nivell de vida que ara els desemmascara com a estament privilegiat, notòriament superior al gruix dels administrats, que comencen a mirar-s’ho amb recel. Sembla que s’ha posat en marxa una gran maquinària que té com a única missió mantenir-se ella mateixa i, quan pot, greixar-se encara més. Un no pot deixar de preguntar-se fins a quin punt forma part del sistema. El problema no és la gent que ha assolit un nivell digne de vida, sinó l’encara gran massa que neix sentenciada.

Sense estiu?

Calella de Palafrugell. Dibuix: Daniel Bonaventura

Pot venir un any sense estiu? Pot la primavera desembocar directament a la tardor? A l’edició de 1818 del seu magne Frankenstein, Mary W. Shelley descriu una cadena de tempestes de llamps i trons en ple estiu per accentuar el clima de terror. El món avui és ple d’estacions meteorològiques, però els registres de dades són massa recents per fer-nos una idea certa del temps que ens espera els propers anys. Aquestes darreres setmanes, quan hem vist tancar-se el cel i les tempestes sovintejar, hem sospirat alleugerits de la xafogor a la feina, però hem patit per les nostres vacances. Els sol és un signe de plenitud i tothom vol aprofitar les vacances. Si es disposa d’una bona vista al mar, una manera ideal és abandonar-se al vagareig. Conec un indret així. Una llum canviant convida a no fer res, a deixar simplement que les coses passin, a assistir a la costant materialització del sensorial paisatge mediterrani. Però, què faig? De sobte em trobo ridícul esforçar-me a descriure estats de compenetració amb l’entorn que altres han brodat, com Baltasar Porcel al seu imprescindible Onatges tumultuosos: «… asseuren’s a la pineda rumorosa de llunyanies perfumades; abstreure’ns en la gran cavalcada celestial de silencis corporeïtzats en metamorfosis cromàtiques, o sigui, cada núvol i tots els núvols en el migdia radiant o en el capvespre dels blaus purs o dels vermellosos expectants; aquests i més plans d’una Natura de la sensibilitat lligada a la intimitat permanent, potser ens aportaria un acostament a l’ésser, al focus vector que batega en el nostre ésser ocult, si és que encara som —som mediteranis: aquí l’escenari és també vida. O almenys percebríem el créixer dolç de la fruita a l’arbre».

Joaquim Nadal escriptor

L’any 2006 vaig escriure un comentari del llibre Quaderns de viatge (CCG), de Joaquim Nadal, que per les raons que sigui no es va publicar, i que ara trobo oportú de recuperar:

La sorpresa literària més grata que m’he emportat amb la lectura d’aquests Quaderns de viatge és l’emergència d’un personatge molt agraït per al lector. Em refereixo, ni més ni menys, que al mateix Joaquim Nadal. L’autor es presenta a si mateix rentant mitjons a l’hotel, o bé havent de recular a la porta de restaurants que no el deixen entrar perquè no llueix corbata. Altres vegades confessa que pateix mal de queixal o té fred en situacions inoportunes. Sí, Nadal es presenta a sí mateix com un antiheroi que pot fregar el ridícul i provocar escenes còmiques i equívocs, a l’estil d’una comèdia italiana, contrapunt fantàstic per equilibrar l’excessiva solemnitat i to acadèmic que podrien acabar tenint aquests dietaris si els hagués basat exclusivament en reflexions de caire teòric i polític.

Aquest no són, com s’ha dit, els dietaris d’un historiador. La faceta d’historiador de l’exalcalde de Girona només s’aprecia pel rigor acadèmic de les notes a peu de pàgina. Les notes aporten documentació precisa que completa la narració. D’altra banda, bona part de les reflexions traspuen una ambició política. Però aquest tampoc no és el llibre d’un polític en el sentit estricte. És, sobretot, l’obra d’un escriptor, al qual la vida ha portat a dedicar-se plenament a la política, com ell mateix reconeix en algun passatge on mostra una clara consciència d’escriptor i un temor que aquesta vocació no resulti frustrada: «Mai no sé si la passió per escriure la recuperaré del tot. Temo haver-me anat eixugant i assecant». O bé quan, a propòsit del viatge als Estats Units l’any 1985, diu: «Estic segur que no podré en cap cas igualar els articles de Rosa Montero».

L’escriptor també aflora en les descripcions, com les que fa durant el viatge a Israel el 1988: «La franja de costa és un Empordà fèrtil». I una mica més endavant: «Passats els turons erms, el congost cap a Jerusalem, el xaragall, Bab-el-Vad, és totalment repoblat de xiprers i pins. S’hi escampa, ací i allà, algun bosc d’eucaliptus». Aquests són alguns passatges atribuïbles al Nadal escriptor per antonomàsia, el qual no amaga que és deutor de Ferran Soldevila, concretament del llibre Hores angleses.

Però també hi ha en aquest llibre un Nadal polític de gran interès per a estudiosos del darrer terç del segle XX a Girona. Les reflexions anotades a propòsit de les visites a museus, auditoris, palaus de congressos, altres equipaments i barris antics i àrees deprimides de ciutats del món resulten nítidament reveladores. Efectivament, la Girona d’avui s’anava consolidant com a projecte en la ment d’aquell Joaquim Nadal que en la seva segona legislatura com a alcalde tenia l’oportunitat de viatjar i conèixer altres models de desenvolupament, mentre impulsava la gran ordenació de Girona. En fi, com ha dit Jaume Curbet, aquest llibre serveix per descobrir que Nadal és «un immens sentimental» que contrasta amb la feina pragmàtica que com a polític li ha tocat de fer.