He llegit bona part d’El último aliento de Fidípides / L’últim alè de Fidípides (Adhara), l’últim llibre de Josep Pastells i, sincerament, m’ha semblat que algun mèrit literari té. Aquesta experiència d’edició bilingüe castellà / català aplega quinze narracions amb protagonistes que corren. Tots corren. Sempre corren perseguint algun objectiu. M’ha aprofitat aquesta lectura perquè m’ha recordat la gran lliçó que sempre hem de tenir present. En primer lloc: els objectius ens els marquem nosaltres mateixos. En segon: el camí és tant o més important que l’arribada a meta. Aprendre a viure bé durant la travessia és de savis. El món és molt competitiu. Si ens apuntem a una marató oficial amb l’objectiu de guanyar, haurem comprat tots els números per caure en la més insondable de les frustracions. D’altra part, potser se li pot retreure a Pastells que hagi considerat suficient el denominador comú dels corredors per donar unitat temàtica a una compilació de narracions d’índole molt diversa. En aquest sentit, el llibre pateix alts i baixos, i li costa de mantenir l’innegable interès del capítol inicial en el qual Pastells narra la seva pròpia participació en una marató. El professor de la UdG Xavier Pla presentarà el llibre aquest divendres a la Llibreria 22 de Girona.
Etiquetes: Fidípides, Girona, Josep Pastells, literatura, Llibreria 22, Xavier Pla
26 Juny 2009 a les 15:58 |
Jo encara no l’he llegit i avui al final no podré anar a la presentació de Girona, però estic quasi segura que m’agradarà.
27 Juny 2009 a les 18:22 |
Jo sí que l’he comprat i ja me n’he llegit més de la meitat. Enganxa i diverteix. Estic segura que si en posessin una paradeta a qualsevol cursa es vendrien com xurros.
1 Juliol 2009 a les 8:42 |
Divendres vaig llegir al diari sobre el llibre i dissabte me’l vaig comprar. Ja l’ he acabat. Hi ha relats on em sento plenament identificada.
Jo sóc aficionada al footing, mai m’ ha agradat competir, sóc corredora de fons. La ruta que fas en córrer és com la vida, és important tenir consciència d’ella, anar gaudint d’ aquest camí, amb els seus alts i baixos: hi ha pujades, baixades, però no voler córrer i guanyar, almenys per a mi. És anar superant-te a tu mateix i mai voler ser més que l’ altre. Per a mi el footing és això.
També haig de dir que no he participat en cap cursa, sóc solitària potser.