Sonar Kids, diumenge al matí. Foto: Daniel Bonaventura
Sonar Kids parteix d’una molt bona i necessària premissa: fer un festival participatiu obert a tothom. Però ha de millorar. Un muntatge de l’embergadura del que vam presenciar diumenge a Barcelona, a la cobejada àrea que enllaça el Centre de Cultura Contemporània i el MACBA, no pot quedar reduït a la generació discotequera dels noranta que ha tingut fills i no sap entretenir-los. Llastimosament, així ha passat en la primera edició d’un festival que, degudament retocat, tindrà un gran futur. Les noves tribus urbanes són ja realitat. Les xarxes socials substitueixen a pas agegantat la família clàssica. A falta d’aquelles matinals de missa i vermut a la Rambla i sardanes, la gent necessita resituar-se, crear-se una identitat, assumir nous rols i trobar activitats per omplir la buidor existencial. Enfilats en el tren de la història, veiem com s’allunyen aquells dinars pantagruèlics que seien entorn d’una mateixa taula avis, oncles i nebots. Aquells arrosos, carn d’olla i rostits sàviament elaborats a les cuines de les cases, els estem substituint per frackfurts consumits en una barra greixosa de bar. També queden enrera les tardes de sessió contínua divertides i instructives amb Charlot, espectaculars i banals ambEl coloso en llamas. Si Sonar Kids vol fer un pas endavant històric, si vol contribuir a millorar la condició humana, no pot ser una imitació improvitzada de parc infantil barrejada amb música electrònica. Sonar Kids comparteix oferta, efectivament, amb els parcs infantils pel que fa a activitats com lego, dibuixar sobre paper o practicar amb el skate, però necessita uns monitors més implicats. La criatures són intel·ligents i s’aburreixen com sargantanes al sol si els monitors estan més ocupats a superar la ressaca que a motivar-les. L’afegit de la música electrònica, el pedigrí Sonar, tot i tenir un interès indiscutible, pot resultar anecdòtic en aquell ambient familiar indefinit. Segurament alguns dels artistes, acostumats a actuar en entorns socials narcotitzats, no van estar a l’alçada de les circumstàncies. MarkoOz no havia fet els deures i les seves explicacions poc documentades al taller de beatbox (la veu com a instrument) van produir segur en més d’un vergonya aliena. Per explicar l’origen del jazz, si s’hagués assessorat millor, hauria evitat de dir que l’esclavitud és cosa del passat. El públic infantil és molt exigent i no riu ni aplaudeix per compromís. Li va sobrar bona voluntat i li va faltar, com a d’altres espectacles de Sonar Kids, la preuada creativitat. L’aclamat Laurent Garnier va fer la seva sessió de sempre, adreçada als pares, sense adaptar-la als kids. Sense creativitat no es pot guanyar adeptes. Això per no parlar de les cues, la manca de zones d’ombra i les ràncies bravades que emanaven del terra de moqueta, encara humida de cervesa i altres fluid vessats unes hores abans al Sonar de matinada. Molt interessants els tallers de reactable, però insistim: faltaven monitors més implicats. Personalment, em va interessar molt l’exposició Quinquis dels 80, comissariada per Mery Cuesta, sobre el cinema de delinqüència juvenil d’aquella època, a la qual es podia accedir amb l’entrada Sonar Kids.
Etiquetes: Barcelona, Laurent Garnier, Sonar Kids
22 Juny 2009 a les 16:21 |
Malauradament, no hi vaig poder assistir. Amb tot, tinc diversos amics que me n’han fet una valoració. I celebro comprovar que la teva, Dani, coincideix amb la d’ells. Pràcticament tothom m’ha comentat que aquesta extensió del Sónar per als nens demostra que, molt sovint, les bones idees sobre el paper no es plasmen correctament en la realitat. No obstant, ningú ha estat tan precís i demolidor com tu quan dius que es va tractar “d’una imitació barata de parc infantil barrejada amb música electrònica”.