Un jove demana caritat

Aquest home depén de la caritat. Foto: Daniel Bonaventura

Un home jove, geperut i coix, que necessita d’una crossa per sostenir-se, demana caritat des de fa dies pels carrers més cèntrics d’aquesta Girona viva i de colors. No queda clar si la tasca social anunciada per la nova Fundació Príncep de Girona, amb Arcadi Calzada al capdavant, contribuirà a paliar el patiment dels desheretats. No cal esperar, però, grans progressos d’una entitat que tendeix a perpetuar l’antic sistema assistencial-caritatiu. Sabut és que la caritat depén de l’estat de gràcia dels potentats i retarda la consolidació d’un autèntic estat del benestar que garateixi un sostre digne per a tothom. La jove Mary W. Shelley escriu a l’edició de 1818 del seu celebrat Frankenstein, parlant de la Confederació Suïssa: «Les institucions republicanes del nostre país han produït costums més simples i més feliços que els de les grans monarquies dels països que ens envolten. D’aquí ve que hi hagi menys diferències de classe entre els habitants, i que els de les més baixes —en no ser ni tan pobres ni tan menyspreats— siguin de maneres més refinades i morals que a altres llocs. A Ginebra, un servent no vol dir el mateix que a França o a Anglaterra. Justine, acollida així en la nostra família, va aprendre els deures d’una serventa, una condició que en el nostre afortunat país no inclou pas la idea d’ignorància, ni el sacrifici de la dignitat de l’ésser humà».

La gran lliçó de Pastells

He llegit bona part d’El último aliento de Fidípides / L’últim alè de Fidípides (Adhara), l’últim llibre de Josep Pastells i, sincerament, m’ha semblat que algun mèrit literari té. Aquesta experiència d’edició bilingüe castellà / català aplega quinze narracions amb protagonistes que corren. Tots corren. Sempre corren perseguint algun objectiu. M’ha aprofitat aquesta lectura perquè m’ha recordat la gran lliçó que sempre hem de tenir present. En primer lloc: els objectius ens els marquem nosaltres mateixos. En segon: el camí és tant o més important que l’arribada a meta. Aprendre a viure bé durant la travessia és de savis. El món és molt competitiu. Si ens apuntem a una marató oficial amb l’objectiu de guanyar, haurem comprat tots els números per caure en la més insondable de les frustracions. D’altra part, potser se li pot retreure a Pastells que hagi considerat suficient el denominador comú dels corredors per donar unitat temàtica a una compilació de narracions d’índole molt diversa. En aquest sentit, el llibre pateix alts i baixos, i li costa de mantenir l’innegable interès del capítol inicial en el qual Pastells narra la seva pròpia participació en una marató. El professor de la UdG Xavier Pla presentarà el llibre aquest divendres a la Llibreria 22 de Girona.

Millorable Sonar Kids

Sonar Kids, diumenge al matí. Foto: Daniel Bonaventura

Sonar Kids parteix d’una molt bona i necessària premissa: fer un festival participatiu obert a tothom. Però ha de millorar. Un muntatge de l’embergadura del que vam presenciar diumenge a Barcelona, a la cobejada àrea que enllaça el Centre de Cultura Contemporània i el MACBA, no pot quedar reduït a la generació discotequera dels noranta que ha tingut fills i no sap entretenir-los. Llastimosament, així ha passat en la primera edició d’un festival que, degudament retocat, tindrà un gran futur. Les noves tribus urbanes són ja realitat. Les xarxes socials substitueixen a pas agegantat la família clàssica. A falta d’aquelles matinals de missa i vermut a la Rambla i sardanes, la gent necessita resituar-se, crear-se una identitat, assumir nous rols i trobar activitats per omplir la buidor existencial. Enfilats en el tren de la història, veiem com s’allunyen aquells dinars pantagruèlics que seien entorn d’una mateixa taula avis, oncles i nebots. Aquells arrosos, carn d’olla i rostits sàviament elaborats a les cuines de les cases, els estem substituint per frackfurts consumits en una barra greixosa de bar. També queden enrera les tardes de sessió contínua divertides i instructives amb Charlot, espectaculars i banals ambEl coloso en llamas. Si Sonar Kids vol fer un pas endavant històric, si vol contribuir a millorar la condició humana, no pot ser una imitació improvitzada de parc infantil barrejada amb música electrònica. Sonar Kids comparteix oferta, efectivament, amb els parcs infantils pel que fa a activitats com lego, dibuixar sobre paper o practicar amb el skate, però necessita uns monitors més implicats. La criatures són intel·ligents i s’aburreixen com sargantanes al sol si els monitors estan més ocupats a superar la ressaca que a motivar-les. L’afegit de la música electrònica, el pedigrí Sonar, tot i tenir un interès indiscutible, pot resultar anecdòtic en aquell ambient familiar indefinit. Segurament alguns dels artistes, acostumats a actuar en entorns socials narcotitzats, no van estar a l’alçada de les circumstàncies. MarkoOz no havia fet els deures i les seves explicacions poc documentades al taller de beatbox (la veu com a instrument) van produir segur en més d’un vergonya aliena. Per explicar l’origen del jazz, si s’hagués assessorat millor, hauria evitat de dir que l’esclavitud és cosa del passat. El públic infantil és molt exigent i no riu ni aplaudeix per compromís. Li va sobrar bona voluntat i li va faltar, com a d’altres espectacles de Sonar Kids, la preuada creativitat. L’aclamat Laurent Garnier va fer la seva sessió de sempre, adreçada als pares, sense adaptar-la als kids. Sense creativitat no es pot guanyar adeptes. Això per no parlar de les cues, la manca de zones d’ombra i les ràncies bravades que emanaven del terra de moqueta, encara humida de cervesa i altres fluid vessats unes hores abans al Sonar de matinada. Molt interessants els tallers de reactable, però insistim: faltaven monitors més implicats. Personalment, em va interessar molt l’exposició Quinquis dels 80, comissariada per Mery Cuesta, sobre el cinema de delinqüència juvenil d’aquella època, a la qual es podia accedir amb l’entrada Sonar Kids.

Ajuntaments morosos

il·lustració: daniel bonaventura

Sabut és el retard amb què els ajuntaments paguen proveïdors i altres obligacions contretes. Coneixem l’efecte amplificador de la crisi que aquesta indolent actitud municipal comporta. I no podem deixar de tenir clavada al cor l’antiga espina i l’agra mala llet. Som testimonis de l’abús impunement practicat sempre contra els més indefensos. Ens posem en la pell dels desheretats –geografia sagnant de ferides fresques obertes sobre antigues cicatrius resseques– i sentim vergonya aliena. Ens posen en el cos danone de pell ben hidratada dels privilegiats responsables de l’abús i, a la vergonya aliena, s’hi suma la indignació. Encara no ens atrevim a aixecar el dit acusador. Tenen més força i ens poden contenir. Però sempre hi ha qui es creu distingit i encara espera la salvació individual. Com per exemple el Sindicat de Músics de Girona, que ha decidit destinar, a temps complet, una persona l’única comesa de la qual és cobrar els ajuntaments que no paguen. La burocràcia genera burocràcia. El menyspreu que han hagut de patir i pateixen els músics en aquest país és inveterat, es perd en la foscor del temps. El músic –el creador en general, sigui de cinema, teatre o literatura– és imprescindible per a una societat sobresaturada d’estrés. Si al vespre no vas al ritual exorcista de les arts escèniques, l’endemà no trobaràs motivació per aixecar-te del sofà. El Sindicat de Músics, assegura el seu president, Antoni Mas, s’ha refet parcialment gràcies a la persistència d’aquesta mena d’home del frac o pantera rosa que persegueix implacable ajuntaments morosos. Només així s’ha aconseguit cobrar antiquíssims deutes. Aquest intent de dignificació de la figura de l’artista no té, però, el camí totalment lliure de traves. Els ajuntaments continuen pagant amb molts mesos de retard. La diferènciea és que ara han de negociar, treballen sota pressió. Res, només volia escampar la bona nova que qui s’organitza defensa millor els seus drets. I de passada exhibir –ja em perdonareu la immodèstia– aquest dibuix que he fet expressament per a una notícia sobre aquest tema dels músics que no cobren, per al Diari de Girona, però finalment, en el procés d’edició, sembla que serà substituït per una foto d’arxiu. Gràcies a internet el dibuix no quedarà totalment inèdit.

Rescatar la història refà l’autoestima

Com reconforta anar rescatant la història, com remunta l’autoestima! El sempre sensat historiador Josep Fontana reprodueix al seu recent llibre La guerra del Francès 1808-1814 un text molt revelador de Duhesme, general en cap de les primeres tropes franceses que van entrar a Catalunya el 1808: «Els catalans en general són gelosos partidaris de la independència; el seu caràcter altiu els fa considerar el rei d’Espanya més com un dèspota, els avantpassats del qual els van subjugar, que com un rei, pare i suport seu». Quina diferència amb la història manipulada que ens han explicat, que encara ens expliquen! El culte baró Gérando, intendent de Catalunya durant aquells anys d’administració francesa, continuava sostenint el 1812: «El català odia l’espanyol, no vol ser anomenat espanyol». Quin oprobi haver-nos empassat la glorificació del decrèpit i insensible Álvarez de Castro i de la «Inmortal Gerona»! Essent avui tan accessible la informació veraç, sembla mentida que a escola i als mitjans de comunicació encara hi hagi qui s’entesta a fer mentida del passat i del present.