Mor Lluís de L’Arc

Lluís de l'Arc, a la Platja de Sant Pere Pescador.

Lluís Bonaventura Canada, Lluís de l’Arc, el meu pare, va morir divendres passat, dia 15 de maig, a les 21:45 hores a Girona. En Lluís va ser un treballador incansable que als 34 anys d’edat ja havia posat en marxa dos negocis pròspers a Girona: el Bar L’Arc (a la plaça de la Catedral) i la botiga de marcs Or Vell (a la plaça de les Castanyes). Però en Lluís de L’Arc no era només un empresari capficat en els números. També era un somniador, un perseguidor d’utopies que esperava un món més civilitzat. Li agradava recitar aquelles versos d’Espriu que diuen que nord enllà «la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!».

Com molts intel·lectuals de la seva generació, en Lluís havia begut de la font del Noucentisme i estava convençut que trobaria descans i consol al país del vent i de l’aigua. I com que era tossut de mena i no parava fins fer realitat els seus somnis, va recórrer l’Empordà fins que va trobar un vell casalot per restaurar a Sant Pere Pescador. A en Lluís li agradava prendre banys de mar i de sol a la lluminosa i airejada platja de Sant Pere, a la desembocadura del Fluvià, des d’on divisava tota l’amplitud del golf de Roses, des del Cap de Creus i fins al Montgrí, per damunt la silueta d’Empúries. Si els foceus i els romans van instal·lar-se- aquí, aquest havia de ser un bon lloc per viure, i encara millor per retirar-se i gaudir de la felicitat assaborint els arrossos de l’Aurora en companyia dels amics.

Però molts dels que ara som aquí hem anat aprenent que la vida és plena d’adversitats i que molts somnis es queden a mig camí. Els somnis d’en Lluís es van estroncar a causa d’un desafortunat accident esdevingut l’any 1982, quan era un home en plenitud de facultats. Una caiguda va deixar-lo fora de combat durant un any sencer i, quan va tornar a posar els peus al carrer, ja no era el mateix i el món també havia canviat.

En Lluís havia perdut una època de canvis crucials marcada pel 23-F, que va ajornar el somni d’una Catalunya sobirana. La cultura havia deixat de ser un patrimoni de les elits. La «Girona grisa i negra» s’havia transfigurat en «Viva i de colors». Els carrers bullien de gent nova i arreu s’obrien bars, facultats universitàries i el turisme de masses donava ales a la banalització. Però en Lluís no va saber veure la cara positiva d’aquest canvi, d’aquest camí (no exempt de penyores) cap al progrés i la democratització. De vegades el caràcter se li tornava agre i projectava els propis mals contra els altres i contra el món. Aquells van ser uns anys crítics per a ell i per a la família.

Afortunadament, sempre sobreviurà la imatge dels anys de més esplendor d’en Lluís de L’Arc. Aquell home astut, que servia el millor cafè i licors del món, capaç de generar valor afegit amb la ironia dels seus comentaris, va saber trobar l’esquerda exacta per obrir un espai de llibertat en el mur impenetrable del franquisme. Esperem que els dipositaris del seu testimoni mantinguin el fil de la seva força creativa o, en el seu defecte, adaptin la seva capacitat de treball a les circumstàncies actuals.

En Lluís Bonaventura sempre podrà presumir de ser segurament l’únic gironí que, sense haver publicat mai cap llibre, figura a l’Atles literari de les Terres de Girona, produït per la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, i consultable per internet. En Lluís hi figura per ser autor de la frase «Tenim una Catedral al pati».

Etiquetes: Cafè L'Arc, Girona, Lluís de L'Arc