Gràcies, Josep Guardiola

Per haver tornat a posar en valor la cultura de l’esforç, la disciplina i la dialèctica del prèmit-càstic com a mètodes perquè la humanitat torni a caminar en la via de progrés, gràcies, Josep Guardiola, entrenador del Futbol Club Barcelona, merescut guanyador dels tres campionats de Copa, Lliga i Champions. Per haver demostrat que aquest esforç personal i la disciplina s’ha de combinar necessàriament amb la solidaritat i la humilitat per situar-nos en el camí encertat per construir un món més civilitzat, gràcies Josep Guardiola i gràcies Futbol Club Barcelona. Per haver demostrat abastament que la cultura i la sensibilitat són elements fonamentals per assolir aquest món civilitzat, gràcies, mil gràcies, i milers de gràcies més per haver deixat clar que la glòria es pot aconseguir i és més satisfactòria i sentida si es treballa a partir de la pròpia cultura i el propi talent, contra els que intenten fer-se amos del món a cop de talonari. Gràcies, Guardiola, i gràcies a tots els jugadors del Futbol Club Barcelona que ho heu fet possible fent del futbol poètica i enamorant tothom, fins i tot els escèptics i els que reneguen de l’esport. Per dur a la samarreta publicitat d’Unicef –i pensar en els malalts– enfront de la publicitat d’AIG que llueixen els jugadors del Manchester –una de les empreses en fallida dels capitalisme salvatge–, gràcies Futbol Club Barcelona. Gràcies per demostrar que Catalunya té una manera pròpia i sincera de fer les coses, amb rigor; infinites gràcies per aconseguir que aquestes coses funcionin en el context internacional i siguin mundialment reconegudes, competitives, malgrat el pertinaç desprestigi històric que com a grup humà hem de patir des de l’àmbit espanyol. Gràcies per haver sembrat el país de l’imprescindible amor propi i oferir una alternativa a un model interessat de fer política que ens enfonsa en la frustració i el desencís. Gràcies per fer del bon gust un model aclamat arreu del món. Força Barça!

Mor Lluís de L’Arc

Lluís de l'Arc, a la Platja de Sant Pere Pescador.

Lluís Bonaventura Canada, Lluís de l’Arc, el meu pare, va morir divendres passat, dia 15 de maig, a les 21:45 hores a Girona. En Lluís va ser un treballador incansable que als 34 anys d’edat ja havia posat en marxa dos negocis pròspers a Girona: el Bar L’Arc (a la plaça de la Catedral) i la botiga de marcs Or Vell (a la plaça de les Castanyes). Però en Lluís de L’Arc no era només un empresari capficat en els números. També era un somniador, un perseguidor d’utopies que esperava un món més civilitzat. Li agradava recitar aquelles versos d’Espriu que diuen que nord enllà «la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!».

Com molts intel·lectuals de la seva generació, en Lluís havia begut de la font del Noucentisme i estava convençut que trobaria descans i consol al país del vent i de l’aigua. I com que era tossut de mena i no parava fins fer realitat els seus somnis, va recórrer l’Empordà fins que va trobar un vell casalot per restaurar a Sant Pere Pescador. A en Lluís li agradava prendre banys de mar i de sol a la lluminosa i airejada platja de Sant Pere, a la desembocadura del Fluvià, des d’on divisava tota l’amplitud del golf de Roses, des del Cap de Creus i fins al Montgrí, per damunt la silueta d’Empúries. Si els foceus i els romans van instal·lar-se- aquí, aquest havia de ser un bon lloc per viure, i encara millor per retirar-se i gaudir de la felicitat assaborint els arrossos de l’Aurora en companyia dels amics.

Però molts dels que ara som aquí hem anat aprenent que la vida és plena d’adversitats i que molts somnis es queden a mig camí. Els somnis d’en Lluís es van estroncar a causa d’un desafortunat accident esdevingut l’any 1982, quan era un home en plenitud de facultats. Una caiguda va deixar-lo fora de combat durant un any sencer i, quan va tornar a posar els peus al carrer, ja no era el mateix i el món també havia canviat.

En Lluís havia perdut una època de canvis crucials marcada pel 23-F, que va ajornar el somni d’una Catalunya sobirana. La cultura havia deixat de ser un patrimoni de les elits. La «Girona grisa i negra» s’havia transfigurat en «Viva i de colors». Els carrers bullien de gent nova i arreu s’obrien bars, facultats universitàries i el turisme de masses donava ales a la banalització. Però en Lluís no va saber veure la cara positiva d’aquest canvi, d’aquest camí (no exempt de penyores) cap al progrés i la democratització. De vegades el caràcter se li tornava agre i projectava els propis mals contra els altres i contra el món. Aquells van ser uns anys crítics per a ell i per a la família.

Afortunadament, sempre sobreviurà la imatge dels anys de més esplendor d’en Lluís de L’Arc. Aquell home astut, que servia el millor cafè i licors del món, capaç de generar valor afegit amb la ironia dels seus comentaris, va saber trobar l’esquerda exacta per obrir un espai de llibertat en el mur impenetrable del franquisme. Esperem que els dipositaris del seu testimoni mantinguin el fil de la seva força creativa o, en el seu defecte, adaptin la seva capacitat de treball a les circumstàncies actuals.

En Lluís Bonaventura sempre podrà presumir de ser segurament l’únic gironí que, sense haver publicat mai cap llibre, figura a l’Atles literari de les Terres de Girona, produït per la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, i consultable per internet. En Lluís hi figura per ser autor de la frase «Tenim una Catedral al pati».