L'àrea ocupada d'Educació, Divendres Sant al migdia
(Una versió reduïda d’aquest article ha estat publicada a l’edició digital i també a la impresa del Diari de Girona)
Hi ha notícies que encara donen joc a l’optimisme, com la tancada d’un grup d’estudiants a la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG. Resulta esperançador saber que puja una generació disposada a plantar cara, a defensar els seus drets al preu que sigui. Uns nois i unes noies no han caigut en el menfotisme i s’han apuntat a l’etern debat sobre els plans d’estudi rebutjant el guió previsible dels mecanismes oficials de participació, que els condemnava a la marginalitat més inhòspita. Per constituir un contrapoder, els estudiants han hagut de recòrrer a una molt coneguda forma d’organització entre els catalans: l’assemblearisme. Qui no recorda l’Assemblea de Catalunya? I l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona? Sí, sí, retornen aquelles formes directes de participació democràtica que un dia van ser arraconades a canvi d’una autonomia aigualida, usurpant la sobirania popular, en un procés que Lluís Maria Xirinacs va batejar com La traïció dels líders, tesi publicada per Llibres del Segle, l’editorial de l’incombustible Manuel Costa-Pau.
Però l’oblit ens condemna a repetir la història i ara resulta que una gent nova recupera l’assemblearisme com a via per prendre decisions pròpies. Segur que l’experiència organitzativa que apassionadament viuen aquests dies convertirà aquests estudiants en gent preparada per assumir responsabilitats de futur ara que venen temps de canvis per superar un model de creixement insostenible, rígid i pervers. Així, a la contra, s’han forjat grans líders.
Divendres Sant vaig anar a visitar els estudiants tancants en protesta pel Pla de Bolonya. Em vaig sentir com un explorador endinsant-se a l’Amazònia per estudiar una tribu aïllada. Tot i parar-hi el bus urbà, vaig convertir-me en el primer visitant del “món civilitzat” a l’àrea ocupada. Vaig interessar-me per les condicions de vida i les reivindicacions d’aquesta gent amable i coratjosa que s’ha embrancat en una aventura extraordinària, no sense maldecaps, limitacions i molts, molts dubtes. Els estudiants em van assegurar que cap polític ni cap responsable universitari havia passat per allà. Em van convidar a dinar, proposta temptadora a jutjar per l’aroma dels fesols condimentats que acabaven de cuinar. Vaig excusar-me. Tenia un compromís.
No puc més que lamentar el mal ofici dels responsables institucionals que han difós, sense aportar proves, un informe sanitari que responsabilitza els dissidents de l’existència d’“un focus de microbis, insectes i rosegadors”. Al meu parer aquest informe és com a mínim confusionari. Un informe així ha de ser fiable al cent per cent i ha d’obligar les autoritats pertinents han d’actuar d’ofici i sense demora per garantir la salut de la població. Si l’informe no és fiable, és de cafre difóndre’l.
Amb l’actitud paternalista i immobilista dels responsables institucionals, no és estrany que cada nova generació d’estudiants generi pinyols de dissidència cada vegada més indigeribles. No es pot negar que durant trenta anys els autonomistes han sabut gestionar amb perícia un país escanyat per un elevadíssim grau de dependència. Salvant excepcions, ho han fet d’una manera admirable, han lluitat a contracorrent amb abnegació. Cal agrair-los la gestió feta, però al mateix temps fer-los veure que el model s’ha esgotat. Ja no dóna per a res més. Cal dir-los que clar i fort que si no es reciclen de cap a peus, ja no són els més indicats per generar noves expectatives i superar el descontentament.
d’Altra banda, als estudiants no els podem animar amb falses expectatives, no podem limitar-nos a aplaudir el despropòsit de l’ocupació. Certament, hem de valorar que hagin sabut plantar cara i que ho hagin sabut fer d’una manera ferma, ordenada i respectuosa amb els que no comparteixen les seves reivindicacions. Esperem que no es rendeixin sense condicions, que no renunciïn als seus principis més justos, que siguin valents i no es deixin subornar. Però alhora els hem d’exigir que demostrin maduresa i capacitació per millorar el món caòtic que els hem llegat. Encara els cal molta preparació i guanyar experiència per convèncer-nos que poden millorar la gestió institucional. La història no els perdonarà que es limitin a substituir els seus antecessors dels despatxos oficials. Confiem en ells perquè són l’única gent que tenim i perquè han demostrat que estan disposats a plantar cara, a treballar per un nou ordre, cosa que els actuals gestors institucionals no fan ni deixen fer. Jo convidaria els actuals gestors institucionals a reconèixer la raó dels estudiants i sumar-se urgentment, també amb seny i fermesa, a la protesta per aconseguir més recursos per aplicar el Pla de Bolonya.
