TVE mostra els efectes devastadors del virus C

Un periodista ha tractar fets que coneix de primera mà, ha de saber de què parla, citar fonts solvents i contrastar les opinions dels diversos sectors implicats en una notícia. Si no, val més quedar-se a casa i callar. Però fins i tot en el cas que alguns periodistes aconsegueixin elaborar informacions rigoroses, cosa cada vegada més difícil per la precarització laboral, no ho tenim tot guanyat. Per editar un mitjà de comunicació (sigui un diari, una ràdio o una televisió) cal una diversitat temàtica, cal trobar un equilibri per informar de tot el que interessa a la societat, sense oblidar ningú, i molt menys col·lectius importants, com ara els malalts d’hepatitis C, que pateixen una forma molt injusta de marginació que consisteix en el silenciament de la malaltia. Els darrers anys s’ha parlat molt del Sida, fins a el punt que, afortunadament, avui la gran majoria de ciutadans saben com protegir-se davant aquesta malaltia greu i contagiosa. Paradoxalment, però, ben poques vegades es tracta l’hepatitis C, una malaltia també greu que afecta sis vegades més persones que el Sida. Costa d’entendre que l’hepatitis C no tingui encara una quota en els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. No només els malalts necessiten informació, sinó també la població no contaminada, per defensar-se, i el col·lectiu mèdic que molt, molt sovint, no està reciclat en la matèria. El silenciament de l’hepatitis C no ajuda els metges generalistes a posar-se al dia per comprendre millor les necessitats dels malalts. I aquest silenciament castiga injustament els metges hepatòlegs, veritables especialistes en la matèria, perquè no veuen reconeguts socialment els fruits del seu treball de recerca, ni publicitades les millores que aconsegueixen en la qualitat de vida dels pacients. Un important col·lectiu d’hepatòlegs i digestòlegs fan recerca en diversos centres hospitalaris de Catalunya.

Hem d’agrair al programa Documentos TV, de TVE, dirigit pel periodista Pedro Erquízia, l’emissió del documental Virus C: el inquilino peligroso, perquè informa amb valentia de la crua realitat dels malalts d’hepatitis C i els seus familiars. El documental arriba a qualificar aquesta malaltia de “bomba viral de rellotgeria”. Potser la frase escrita que apareix sobreimpresa al final del documental ens ajuda a comprendre perquè l’equip de periodistes de Pedro Erquízia és l’excepció a la norma general de silenciament del virus C: “A Ángel, “Patxi”, nuestro guionista que no pudo terminar este documental, víctima de la hepatitis C”.

Surt el “Nou breviari de ciutadania”

CCG Edicions acaba de publicar el Nou breviari de ciutadania, una compilació de 117 articles en homenatge a Carles Rahola, encarregats a propòsit a 117 persones, en evocació del llibre Breviari de ciutadania, que l’escriptor va publicar el 1933, sis anys abans de ser afusellat a mans dels franquistes. El Nou breviari és tot just un tastet d’un projecte més ambiciós de recuperació de la figura i obra de Carles Rahola, escriptor expressament silenciat durant els anys de la dictadura i injustament negligit (salvant lloables excepcions) durant l’actual llarga etapa de transició a la democràcia i autonomisme, que sembla no tenir fi. El projecte inclou la reedició del Breviari de ciutadania i de La pena de mort a Girona (1934), dos llibres de Rahola que els propers dies arribaran a les llibreries, conjuntament, en un sol volum, dins la biblioteca Fundació Valvi. Aquests llibres neixen vinculats al Homenatge a Carles Rahola que tindrà lloc el proper 15 de març, a les 5 de la matinada, al Cementiri Vell de Girona. L’acte públic de presentació dels llibres es farà el dia 11 de març, a les 7 de la tarda, al Centre Cultural La Mercè. Aquesta presentació inclourà la conferència Carles Rahola, ciutadà i intel·lectual, a càrrec de Josep Maria Terricabras. L’Homenatge a Rahola al Cementiri Vell de Girona es farà el mateix dia, hora i lloc on l’escriptor va ser afusellat, ara fa 70 anys. Organitza la Comissió Cívica pro-homenatge a Carles Rahola, integrada per CCG Edicions, Eldimoni.com, Associació de Represaliats pel Franquisme i Fotògrafs per la Pau, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona, la Generalitat de Catalunya i el Col·legi de Periodistes.

El Nou breviari de ciutadania, volum que ja tinc a les mans, és un llibre d’edició molt acurada, cosa que el fa agradable a la vista i al tacte. Els articles que aplega revelen que molts sentim la necessitat imperiosa de fer un pas endavant individual, de millorar la pròpia humanitat, amb l’objectiu, però, d’aportar el nostre gra de sorra al progrés col·lectiu, a l’espera que es produeixi un nou consens social que permeti superar l’actual situació d’impàs. Són, per tant, articles molt recomanables de llegir individualment, però encara són més recomanables vistos en el seu conjunt. Segurament la trobareu menys edificant que les altres, però em permeto de difondre aquí la meva humil contribució al Nou breviari de ciutadania:

Mobilitat

“Viure en un país amb un elevat grau de dependència redueix les prestacions socials en salut, ensenyament, seguretat ciutadana i, també, limita les inversions en Infraestructures i Transports, les quals són bàsiques per a garantir la mobilitat de les persones i el lliure intercanvi de mercaderies i informacions. En plena globalització, els catalans, víctimes encara d’un imperi que per mantenir-se necessita practicar l’espoli forçat de recursos aliens, no podem deixar de contemplar l’escenari més pessimista, aquell que ens aboca a una pèrdua progressiva de competitivitat i, en definitiva, a un empobriment, segregació territorial i conflictivitat social creixents. Com afirma l’historiador Narcís Selles, aquests símptomes de degradació són cada vegada “més perceptibles”. Per la seva part, el geògraf Alexandre Tarroja sosté que les formes d’implantació dels sistemes de mobilitat i transport “no són neutres”, sinó resultat d’un conjunt d’intervencions d’agents públics i privats. Només la superació de la lluita partidista històrica en què es troben embrancats els nostres representants polítics permetrà a Catalunya fer un pas endavant i deixar de ser un país sistemàticament espoliat, un país sotmès a un règim d’injustícia i de privilegi que fomenta la mediocritat i el conformisme entre els ciutadans, en comptes de forjar el que Carles Rahola definia com una joventut preparada, políticament compromesa i capacitada per defensar els seus drets”.