Una pintada en un carrer de Girona
Sóc un home d’empresa. No és que em consideri més capacitat que els altres, però tinc iniciatives i empenta per tirar-les endavant, i això em fa sentir afortunat. Sí, fins i tot quan no he begut, tinc moltes idees i estic convençut que poden ser viables. Per això afirmo que sóc un home d’empresa, un emprenedor, encara que alguns prefereixin qualificar-me de somiatruites o visionari. Per què no utilitzo la paraula empresari? Bé, no posseeixo cap empresa amb treballadors obligats a presentar-se cada dia a canvi d’un sou milerurista, no tinc plantacions de blat de moro transgènic de la multinacional Montsanto i no gaudeixo del més mínim desprestigi social. No sé si per bé o per mal, encara no he aconseguit portar a terme cap idea. Potser sigui perquè les meves idees no tenen com a objectiu el lucre individual, sinó el benefici col·lectiu. Quan exposo aquestes idees als amics i parents, em diuen que sí, fan signes d’aprovació amb el cap, però sempre, sempre sense excepció, tot queda en un no res. Pura xerrameca, castells de cartes que el vent s’endú. Potser el problema sigui que no m’agrada ser empresari. Més ben dit, no m’agraden les condicions que avui s’exigeixen a un empresari per ser competitiu, perquè entre altres coses s’ha d’explocar els altres, guanyar molts diners o bé endeutar-se molt, i caure en el consumisme compulsiu. No, aquest model de vida, per més poder adquisitiu que l’acompanyi, no m’agrada, hi he ben renunciat, la meva escala de valors és una altra. No penseu pas que tinc res contra els empresaris d’avui, més aviat els compadeixo: han de patir molt per culpa d’aquest instint primari no superat d’autoprotecció que els fa sentir-se segurs acumulant béns, posseint més que els altres. “Però què dic? Els altres? Que es fotin! O que treballin per a mi!”. Així pensa l’empresari capitalista, una figura que ha fet un paper històricament molt profitós, però ara està en trànsit de superació. D’altra banda, a mi em faria molta mandra haver de sotmetre els altres, haver d’estar fent petar el fuet tot el dia per apropiar-se d’una part de la seva força de treball, acaparar plusvàlues, especular amb necessitats bàsiques com el preu del blat o els medicaments… Quin avorriment comparat amb l’apassionant camí de la descoberta, la recerca científica i les arts!
Però si tothom fes com jo, si tothom prengués consciència de classe, qui emprendria aleshores iniciatives perquè el món no s’aturi, perquè les indispensables fàbriques de calçat, de ciment i d’ordinadors segueixin produint? Qui obriria una consulta de metge o d’advocat? Qui extrauria el petroli de les entranyes de la Terra o captaria l’energia solar amb plaques tèrmiques o fotovoltaiques? Bé, no totes les iniciatives han de ser lucratives, no?
Al seu bestseller “Història de Roma”, Indro Montanelli afirma que la revolució, “contràriament al que es pensa, no neix mai entre les classes proletàries, que després li proporcionen mà d’obra, sinó entre les classes altes, aristocràtiques i burgeses, que n’assumeixen les despeses. Sempre és, si fa no fa, una forma de suïcidi”, diu el periodista italià, i conclou que “una classe no s’elimina fins que ja s’ha eliminat per si sola”.
Naturalment, Montanelli parla de les successives crisis de la Roma antiga, però per què no projectar la seva idea al nostre present? Estem immersos en una crisi que té molt de conjuntural, especialment en els camps de la construcció i dels productes financers, però també té molt d’estructural, perquè la Terra ja no pot suportar més aquesta espiral de depredació dels recursos naturals propiciada per l’afany de lucre individual en detriment del benestar general, perquè els homes ja no s’aixequen del sofà per anar a treballar a canvi d’un sou mileurista, i els empresaris capitalistes ja no troben mà d’obra barata ni gent tan desesperada com per deixar-se explotar en silenci, vergonyosament, sense alçar protesta. Aquesta mà d’obra submisa ja no la troben ni a l’Africa perquè el somni americà comença a fer aigües i l’Europa uniformitzada i macdonalitzada ja no agrada ni als immigrants, que experimenten una gran decepció quan hi arriben.
Hem celebrat la presa de possessió de Barak H. Obama com a primer president negre dels Estats Units, però no ens hem de deixar enganyar, el que ens ha emocionat és la posada en escena d’una declaració d’intencions, hem ingènuament vessat llàgrimes davant d’un anunci de canvi de rumb històric. Com beates davant un sant d’Olot de cartró pedra, hem plorat mentre demanem esperàvem el miracle del sant Obama. Prou guerres!, més xarxa de salut pública!, menys hipoteques subprime!, més internet gratuït i de qualitat per a tothom…! En realitat, però, el més calent és a l’aigüera.
On són els neocons?, On són els empresaris que han aprofitat els dos mandats de George W. Bush per enriquir-se fins a la sacietat? Els plantarà cara Obama o intentarà pactar la construcció d’una societat més justa? Trobaran els empresaris lucratius encara una vegada més la via per robar, corrompre i matar? El més calent és a l’aigüera i els diners estan en paradisos fiscals. Aquests capitalistes sense escrúpols bé podrien estar a l’aguait, com hivernats, esperant que passin els quatre anys de mandat d’Obama com si d’una tempesta es tracés. O bé podrien dedicar-se a seduir Obama perquè aquest sigui indulgent i els estalviï la necessària pèrdua d’estatus i poder econòmic, imprescindible per equilibrar el món. Segurament ara mateix aquests patricis, prototipus d’egoisme, hagin ja aparcat provisionalment les lluites internes per fer pinya i conspirar contra l’enemic comú. Deuen estar estudiant la manera més ràpida i barata de fer caure el candidat del poble, si no es deixa subornar. El pla “A” deu consistir a subornar-lo. El “B”, a assassinar-lo. Sí, si cal l’assassinaran, com van fer amb JFK. De complots dins els cossos i forces de seguretat nord-americans n’hi deu haver a hores d’ara més d’un en dansa. La pregunta és, doncs, si mantindrà Obama en el poder aquests patricis propietaris de moltes empreses i terres, aquests empresaris lucratius que tenen idees i les porten a terme exclusivament a benefici propi, o bé buscarà vies de desenvolupament alternatives, que contribueixin a la sostenibilitat del planeta i a enfortir els llaços de solidaritat entre els humans?
Sí, tinc idees, fins i tot quan no vaig gens borratxo tinc idees pròpies, iniciatives que crec que poden ser profitoses per a la humanitat, però no vull que m’anomenin empresari perquè la paraula s’associa a aquesta mena d’emprenedors sense ànima, estafadors als quals Bush va legitimar. Com portar a terme les idees que no són estrictament lucratives? Tenim de moment tota la funció pública amb importants equips humans treballant en el camp de l’ensenyament, la sanitat, la justícia… Sí, és cert, un sector de la premsa convencional posa constantment en dubte la seva eficàcia dels funcionaris i els acusa de cobrar un sou de privilegi a canvi de mandrejar pels passadissos i despatxos de les institucions, hospitals i escoles. Però això és una difamació infundada. Em consta que la majoria de treballadors dels centres públics estan motivats i, si no avancen més, si no poden prestar millor servei al ciutadà, és precisament per manca de recursos per al reciclatge professional i per manca d’inversions en les infraestructures. Els meus fills estudien a l’escola pública de Montjuic, un centre “modèlic”, com l’ha definit el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, en un article recentment publicat al Diari de Girona. Doncs, bé, Nadal té raó, aquest centre que es va idear i construir a la dècada del 1930, durant la República catalana, no ha rebut en 75 anys pràcticament cap inversió, però continua essent modèlic. Això sí que és un miracle! Com poden no estar desprestigiat el sector públic si no rep inversió ni quan manen els socialistes, els partits polítics que s’autoanomenen d’esquerres? L’escola de Montjuïc té uns mestres motivats i un entorn de pares implicat i participatiu, però l’edifici presenta un lamentable estat d’abandó, els alumnes no disposen de noves tecnologies de suport a l’estudi i l’equip docent no té eines per al reciclatge professional. Quin desastre! Em fa por que el documentat i estilísticament impecable article de Joaquim Nadal no contribueixi a mostrar l’arbre per amagar el bosc.
Hi ha, per tant, moltes necessitats a satisfer i molta gent entusiasmada i disposada a posar-se a treballar no pas per acumular més riqueses que els altres, sinó per millorar la condició humana. No és aquest, doncs, un bon motiu alternatiu per aixecar-se del sofà? Ara haurem d’estar alertes, marcar de prop el President Obama perquè no caigui en les trampes que li pararà la màfia neocon, demanar-li que aprofiti l’especial estat de gràcia i l’entusiasme d’una gran majoria de la població que ha dipositat en ell l’esperança d’un món més just. Tota aquesta gent té ganes de treballar i no necessita enriquir-se desmesuradament, sinó simplement sentir-se útil, gaudir d’unes condicions dignes de vida, poder portar a terme les pròpies idees, que seran, amb tota seguretat, molt millor que les meves.
L’escriptor Manuel Costa-Pau contradiu Indro Montanelli en el sentit que cúpula de poderosos no es suïcidarà, no desapareixerà per si sola, sinó que al final li haurem de donar una empenteta per acabar de fer-la caure. Temps al temps.
