La independència serà caríssima

La convalescència també té una cara amable, ja que obre portes a la reflexió. Des de l’altra banda de la barrera, sense la pressió mutilant del treball a preu fet, un assoleix punts de vista alternatius i renovats. No sé si la convalescència servirà per justificar visions d’esdeveniments històrics que encara pertanyen al futur, com ara el trencament del PSC amb el PSOE, un pas que potser no és imminent, però sí inevitable, un fet històric que desencadenarà automàticament canvis transcendentals en la política i en la societat catalana.

Efectivament, per fer política, el PSC cada vegada pot confiar menys en el PSOE. Ara mateix no sabem si el guionet PSC-PSOE ajunta o separa. El PSOE ja no és la via imprescindible a través de la qual aconseguir finançament per a les polítiques socials, de millora de l’Ensenyament, la Salut o les infraestructures catalanes. No, el PSOE, que com tot partit polític té com a principal objectiu la retroalimentació, prou feina té a satisfer els compromisos adquirits amb barons i capitans d’Espanya endins, mentre Catalunya es va configurant com una realitat insensible als missatges de Madrid; com una realitat amb vida pròpia que s’ha de reinventar tota soleta, perquè no té més remei, ja que ha estat abandonada. Així és com guanyen personalitat un mapa electoral, una llengua, una economia, un sector públic i un projecte propi.

A aquestes alçades, el PSOE, intencionadament o no, només pot concebre Catalunya com una font d’ingressos, potser ja no inesgotable. Les polítiques de Madrid van deixant de coincidir amb els interessos dels ciutadans de Catalunya, siguin aquests catalans desocarrel o d’adopció. En la mesura que l’administració espanyola veu com s’esgoten els fons estructurals europeus, en la mesura que la crisi castiga els ingressos estatals per recaptació d’impostos, en aquesta mateixa proporció s’escanya Catalunya, s’ofega el finançament, es retarden les inversions en infraestructures i el Govern espanyol no pot dissuadir un aparell mediàtic de tics catalanofòbicsindomables. Qui té els altaveus més potents no és el Govern espanyol, sinó el que Xabier Arzallus va batejar com la “Brunetemediàtica“.

Impacient, el PSC, que ja arrossegava molèsties pels retards i incompliments inveterats de pactes, promeses i fins i tot lleis, no té altre remei que recórrer a l’endeutament. Incrementar el deute de la Generalitat és l’única via de supervivència. El conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, acaba de presentar uns pressupostos per al 2009 “austers i rigorosos”, que només s’han pogut constituir recorrent a un deute que assumeix directament la Generalitat, “perquè no volem que caigui l’activitat econòmica”, ha reconegut. Així de bé van les relacions amb Madrid! En la proporció que s’escanya Catalunya, doncs, aquesta s’ha d’endeutar, però en la mateixa proporció que s’endeuta, guanya independència. Els catalans haurand’amortitzar el seu deute; Madrid se’n desentendrà. Sí, el preu de la independència serà caríssim, com tota inversió a mitjà i llarg termini.

L’aspecte positiu del deute

Endeutant-se, Catalunya podrà fer polítiques pròpies, sense sotmetre’s al dictat de Madrid, sense ni tan sols coordinar tendències amb la capital espanyola. No, el PSC ja no necessita el PSOE. En els pressupostos del 2009 queda claríssim. Els comptes incidiran directament en factors de competitivitat, ja que la despesa en R+D+i s’incrementa en 126,4 M€, un 33,9 per cent! Aquesta és una decisió presa des de la sobirania, igualment com ho són les polítiques keynesianes, clarament manifestes en uns pressupostos que persegueixen atenuar els efectes de la crisi financera i empresarial, frenar l’atur, garantir les prestacions socials i, al mateix temps, reactivar l’activitat econòmica apostant pels sectors que es consideren viables, injectant selectivament diner públic en aquests sectors.

Tot l’arc parlamentari català està prenent consciència de la magnitud de l’error de les polítiques espanyoles dels darrers anys, que en ple creixement han abandonat aspectes bàsics com els transports públics i les infraestructures de Catalunya, un sector imprescindible per reciclar la mà d’obra tècnicament preparada, però sobrant, de la indústria de l’automòbil. L’imperial capteniment madrileny de governar des d’interessos ideològics, passant per alt el coneixement del territori i la societat, ha creat infraestructures on no hi ha activitat econòmica, i ha col·lapsat les àrees més dinàmiques. Ara hem de pagar l’error i corregir-lo.

Acostumada a sobreviure a l’etern naufragi, Catalunya és més competitiva per sortir de la crisi, sempre i quan sigui capaç de gestionar els propis recursos. La gestió dels recursos que genera un territori apareix ara com una urgència. Aquest és l’origen de la monumental emprenyada del President del Govern català, JoséMontilla, amb el President del Govern espanyol, José Luis RodríguezZapatero. Quan Zapatero visita Barcelona, Montilla és a Madrid.

Si el PSC vol tenir la consciència tranquil·la, si no vol que la crisi arrossegui també la seva agegantada estructura, ha de reciclar-se i deixar d’actuar com a gestors d’unes polítiques madrilenyes que laceren el territori, per passar a ser sobirans, cosa que ja està començant a passar. En aquest context, el trencament amb el PSOE és inevitable. Per a un altre dia deixarem les prospeccions dels efectes d’aquesta ruptura. S’imaginen el PSOE presentant candidatura a la presidència de la Generalitat i organitzant llistes arreu dels municipis? No seria raonable que el trencament PSC-PSOE desencadenés també el trencament de la històrica coalició CDC-UDC, ja que aquest darrer partit se sentiria més còmode pactant amb el PP de Catalunya? Caldria descartar una fusió entre PSC i CDC, o almenys entre sectors d’aquests dos partits, l’anomenada socialvergència?

Un concert simfònic inoblidable

Potser per allò que passa amb les entrades regalades, quan ens va trucar amb veu seductora El Corte Inglés per convidar-nos a un concert a l’Auditori de Girona no prevèiem un espectacle tan treballat, edificant i divertit. Tampoc sospitàvem que seríem els únics d’assistir-hi amb mainada, ni podíem imaginar l’empatia que, en un context solemne i de gent venerable com aquell, pot arribar a desencadenar l’aparició d’un nadó a l’escenari.

Vam presenciar un concert simfònic pensat per a un públic gironí, interpretat per músics de la regió de Girona, amb un programa exquisit de sardanes de compositors gironins, pulcrament presentat per Josep Vilabrú. D’acord, era un públic guanyat d’entrada, però ningú podrà negar que l’exaltació i els aplaudiments eufòrics no es corresponguessin amb el talent exhibit. N’eren protagonistes La Principal de la Bisbal (http://www.auditorigirona.org/cat/a.programacio_fitxa.php?idReg=181&data=29/10/2008).

Davant un espectacle formidable com aquest, un no pot deixar de preguntar-se si no ha arribat l’hora de començar a mirar amb nous ulls un univers riquíssim com el de les sardanes, amb una projecció potencial que supera de llarg l’estricte interès local. Ens estranya queMiles Davis no arribés a descobrir un patrimoni musical tan singular, però, sortosament, si som capaços de formular aquestes preguntes, és perquè ja podem començar a estirar el fil de les respostes. Les sardanes s’hauran d’incloure a la llista del patrimoni musical barroerament bandejat durant aquests anys de capitalisme salvatge, aquest model de creixement que ha marginat i fins i tot estigmatitzat tot el que no encaixava dins la lògica perversa i cruel de l’afany de lucre. Segurament és cert que el mateix sector sardanista no ha sabut adaptar-se en temps de tempesta, però què més els podem demanar ara, mentre ens demostren amb quina dignitat han aconseguit sobreviure?

No és d’estranyar, doncs, que entre les més de mil dues-centes persones que omplien la Sala Simfònica de l’Auditori, algunes fessin gestos evidents d’aprovació davant la presència, en alguns moments atabaladora, d’un nen de deu anys i la seva germaneta de cinc. El triomfant director de la cobla, Francesc Cassú, va en certa manera reclamar una major varietat generacional a la sala presentant al públic, des de l’escenari, el seu fillet nounat, l’Isaac. No es tractava d’un capteniment gratuït, sinó que va precedir una estrena molt especial, la de la sardana “Petit Isaac”, obra del pare d’en Francesc i avi de l’Isaac, el mestre Josep, també present. Eren tres generacions sobre l’escenari les que ens van picar l’ullet: “Hi ha futur!”, només els va faltar de dir.

Malgrat els anys a contracorrent, a força de voluntarisme i vocació s’ha aconseguit formar intèrprets de la talla de la mezzo-soprano Gemma Coma-Alabert, que va intervenir en dues ocasions, una d’elles per estrenar la nova sardana del seu germà, Agustí. Potser sí que la lletra, que firma la benvolguda Àngels Alabert, la mare, pianista i educadora, pecava un pèl d’impudícia patriotera, però és perfectament comprensible coneixent el tamany del matalàs que ha esclafat el sardanisme. És més, l’excés en el to reivindicatiu no constitueix cap problema greu, ja que tot es podrà salvar en aquests propers anys de revisionisme que ja han començat.

A la primera part, la cobla La Principal de la Bisbal va interpretar “Girona aimada” (Vicenç Bou), “Amb la sardana al cor” (Josep Antoni López, estrena), “Recordant l’Enric” (Lluís Pujals, tible solista), “Porta dels Apòstols” (Josep Maria Boix), “La reina de les flors” (Josep Saderra) i “Cant Diví” (Ricard Viladesau). A la segona, “Somnis de nostra terra” (Agustí Coma Alabert, estrena), “A Concepció” (M.S. Puigferrer), “Més que amics” (Albert Font), “Petit Isaac” (JosepCassú, estrena dedicada al nét de l’autor), “Els ocells canten” (Conrad Saló) i “Girona m’enamora” (Ricard Viladesau).

Va ser una molt bona ocasió per constatar la qualitat d’uns compositors, d’uns intèrprets i també una acurada posada en escena, fruit d’un pòsit cultural històric, molt arrelat al territori, i al qual cal augurar un futur prometedor, encara més amb els estudis de nivell elemental que acaba d’encetar el Conservatori de Música de Girona. Una infraestructura encertada com l’Auditori dignifica el treball dels creadors.

Pensar la crisi

…en el moment de penjar aquest article s’especula que potser avui les borses dels Estats Units no obriran les portes…

Hi ha indicis d’una crisi és de gran abast i durada. Seria temptador redactar aquest article amb verb condicional, per curar-se en salut, però no cal. Els fets són inqüestionables i, com diu Manuel Millán Mestre, “en economia el resultat sempre dóna cent”. Sabem per aquest i altres experts en la matèria, com Ramon Tremosa, que “s’ha acabat la festa del consum”. Ha passat a la història la possibilitat de dilapidar en capricis i contractar serveis no sempre justificats. Queda ja per als arxius aquella època que, encara fins fa ara fa uns mesos, permetia passar alegrement la Visa per les botigues, no en base a les rendes fruit de la pròpia capacitat productiva, sinó generant deute nou a un tipus d’interès de prevalença incerta o hipotecant un patrimoni sovint tassat a l’alça. Haurem de restringir la festa, doncs, a la pròpia capacitat productiva, de la qual haurem de deduir encara les obligacions del deute ja contret. La crisi afecta molts sectors, també els mitjans de comunicació, aquests fars durant anys ens han conduït cap d’una pauta consumista compulsiva que ens ha portat ran ran precipici. Compte on posem el peu, que si la pedra belluga podem acabar estavellats a les roques cantelludes del fons. Mentre el pòsit cinematogràfic fa vigents títols com “Més dura serà la caiguda”, tendim a compadir-nos dels amics i familiars més insensats que s’han enfilat més amunt, mentre esperem secretament que la Justícia cridi també els grans especuladors anònims, aquells que encara no tenen mala consciència per haver-se enriquit fins a rebentar en un context mundial de fam no resolta.

Ens han dit quin cotxe necessitàvem, quan tocava renovar-lo, on havíem de passar l’estiu, el restaurant més sublim, quina operació estètica ens facilitaria trobar parella, quina marca de roba, quin pírcing, quin tatuatge lluir… i també ens han dit, és clar, quin crèdit miraculós ens permetrà pagar-ho tot plegat amb una imperceptible quota mensual. Alguns han tingut, a la pràctica en règim de monopoli, la gestió de l’organització social mundial, i ara se l’han fotuda. Mentre ens han tingut sotmesos, ells, els avantatgistes, els que prediquen el bé comú mentre treuen profit personal, apareixien en obscenes rodes de premsa convocades per anunciar, sense escrúpols, els bilions de beneficis aconseguits cada temporada, superant a l’alça totes les previsions i dades del curs anterior. Aquest deplorable i ofensiu espectacle s’ha acabat. Sortosament, no haurem de suportar més la seva imatge cretina en primer pla sobreposada a una verdor tan idíl·lica com falsa, ja que presenta el seu model de creixement com a sostenible, quan en realitat, l’extinció massiva d’espècies animals i de recursos naturals és ingent com mai en la història de la humanitat. Com diu Mathis Wackernagel, de l’organització Global Footprint Network, “podem gastar més diners dels que es guanyen, podem extreure més de pressa aigua de la Terra del que es restaura, podem pescar més de pressa del que es recupera el peix… però només és possible durant un temps”.

Els avantatgistes han passat anys responent cínicament que no hi havia diners per lluitar contra la fam i ara, de sobte, treuen tres mil bilions d’euros per tapar les esquerdes del seu sistema financer. La fractura és d’una tal profunditat que a hores d’ara ni els socialdemòcrates poden garantir la continuïtat del sistema financer. Com explica Michael Albert al seu llibre “Capitalism against capitalism”, a partir del col·lapse de la URSS, el capitalisme ha entrat en una fase de competició tribal entre els liberals més honestos (socialdemòcrates, democratacristians i altres liberals honestos), contra els avantatgistes o neocons, que persegueixen el benefici a curt termini, desentenent-se dels danys col·laterals. Aquests darrers són representats per llepes com els Bush pare i fill, Reagan, Aznar, Esperanza Aguirre, els Botín del banc Santander que no només es neguen a deixar-se ajudar per fons públiques (faltaria més!), sinó que continuen arriscant en plena crisi anunciant compres d’altres bancs. Més dura serà la caiguda. La crisi els està arrossegant per endavant, no tenen solució de continuïtat, especialment després del fracàs estrepitós de la Guerra de l’Irak. Com diu Manuel Costa-Pau, “van prometre un doll de petroli i la reconstrucció d’un enorme territori que arriba fins a l’Afganistan, però el tret els ha sortir per la culata, la represa no arriba i ara no poden assumir els costos de l’ocupació”.

La crisi ja ha arrossegat els neocons. El problema és que també amenaça els liberals honestos, els que estan injectant cabassos de diners per retornar la liquiditat a un sistema financer que respon, impertèrrit, amb noves caigudes històriques a la Borsa, un IPC indomable a l’alça i negríssimes perspectives d’atur. Ni les baixades dels tipus oficials d’interès ni del preu del petroli no aconsegueixen aturar l’ensulsiada. Ja hem dit que en economia el resultat sempre dóna cent. Per tant, si les empreses i administracions continuen, quan vostè llegeixi aquest article, pagant els treballadors, si el sistema de salut, pensions, ensenyament, justícia i mobilitat pública continua funcionant, si les noves generacions tiren de mòbil el cap de setmana; si tot això encara s’aguanta, voldrà dir que la injecció de diner públic decidida amb caràcter d’urgència encara no s’ha esgotat. Arribats a aquest extrem, espantats pels resultats de les pròpies malifetes, els neocons, abans de perdre-ho tot, intenten fer pinya amb socialdemòcrates i liberals moderats. Ara el debat és si hauran de pagar pels seus errors o bé se’ls absoldrà. El totpoderós Alan Greenspan, que quan era President de la Reserva Federal nord americana es negava a regular els mercats, confessava ahir trobar-se en un estat d’”astorament i incredulitat”, i advertia que si la caiguda dels mercats financers continua “l’estabilitat està minada”.

Ara caldrà dirimir si els seguidors locals dels neocons, tots aquests alts executius d’un teixit empresarial en bona part a la corda fluixa, poden mantenir els sous, comissions multimilionàries i contractes blindats, concedits en recompensa pels serveis prestats com a escanyapobres. Si no es fa neteja, és la mateixa socialdemocràcia i l’estat del benestar que estan en perill. Les mesures s’han de prendre amb caràcter d’urgència. Si la injecció de fons públics ha d’anar a parar a les butxaques d’aquests alts executius que han pogut jugar invertir especulativament sense donar explicacions a ningú, bona nit i tape’t. El diner públic no pot servir per perpetuar la perversió del sistema. L’alternativa és invertir en l’adquisició de les propietats hipotecades i regalant-les a la gent humil que hi malviu després que, arrossegada per la festa del consum, van caure a la trampa i ara no arriba a fi de mes. No és aquesta una manera més eficaç i justa de retornar la liquiditat al sistema? Thomas Ries, de l’Institut Suec d’Afers Internacionals, ha dit que “l’actual model de creixement econòmic és una paradoxa perquè suposa una càrrega tan enorme per al Planeta que ens haurem de basar en un altre model”. Davant la gravetat de la situació, costa d’entendre l’actitud insensata del president del Govern espanyol, el quixotesc José Luís Rodríguez Zapatero, que malda per ser present a la cimera dels G-20 a Washington del proper dia 15 de novembre com qui espera que el convidin a una festa. Fa riure veure el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, girant el seu discurs com un mitjó i exigint mesures socials. O ho veu tot perdut o aquest món s’ha tornat boig.

Però bé, no es tracta aquí d’aspirar a profeta de l’apocalipsi, sinó només de pensar aquesta crisi i recordar paraules reconfortants com les de Herman Daly, de la Universitat de Maryland: “No suposa que s’acabi el progrés, ni que s’acabi la civilització. Només suposa que es comenci a pensar de manera intel·ligent”. No s’ha perdut l’esperança en un nou escenari tan reconfortant que ja no ens caldrà escopir a la closca pelada dels cretins, com pronosticava Joan Salvat-Papasseit.

(Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració de Manuel Costa-Pau i Carles Puigdemont)

Evasió desenfrenada

Quan el metge va confirmar la malaltia, vaig iniciar un desconcertant recorregut pels bars nocturns de la meva Girona. Vaig trobar acolliment en una colla més jove que practicava l’evasió desenfrenada. Vivíem intensament el moment, despreocupats de l’espai i del temps. La qüestió era com superar la immediatesa, com ajornar el demà, com rebutjar la crida d’una estructura productiva més interessada en els costos laborals que en la capacitat creativa. Ens ho vam passar tan i tan bé!

Sabia que aquella exaltació tenia com a data de caducitat l’inici del tractament amb Interferó i Ribavirina. Activat el compte enrere, era qüestió d’accelerar a fons. Aleshores tot just era vaguement conscient del dany que els brindis causaven al meu fetge. No m’importava. Vaig optar per no dir res evitant sempre, però, posar amics i saludats en risc de contagi. Tot i que per raons mèdiques ara no ho faria, tampoc em penedeixo de res.

L’inici del tractament s’em va posar com una pallissa en una presó turca, de la qual, ara, sis mesos després, encara intento recuperar-me. Sí, el meu va ser un comportament suïcida, una reacció primària, una rebequeria contraindicada en els manuals més elementals de salut.

M’estaré prou, però, de renegar de festes i brindis, no fos cas que em confonguessin amb els de la falsa moral puritana. Els disconformes som molts més del que diuen i voldrien. Escoltem Raimon, amb el seu vigent “Digue’m no”, i ens deixem seduir per la indòmita Amy Winehouse, que té seguidors a milers, sobretot des que entona “Rehab”, la cancó que respon qualsevol proposta de rehabilitació amb un contundent “no, no, no!”.

"Entre 14.000 i 17.000 gironins tenen hepatitis C però molts no ho saben"

ENTREVISTA

Xavier Aldeguer, metge adjunt del Servei digestiu de l’Hospital Josep Trueta de Girona, treballa en equip amb Carlos Huertas i Doroteo Acero. Són responsables del tractament dels infectats d’hepatitis C, un virus que pot arribar a ser mortal i que està canviant els hàbits a milers de malalts, molts dels quals són crònics.

Daniel Bonaventura

-Per què es coneix l’hepatitis C com la malaltia silenciosa?

-Perquè no dóna símptomes. El fetge és una mica traïdor perquè pots tenir una certa inflamació hepàtica sense cap manifestació simptomàtica. Pot fer molts anys que tens la malaltia però no la detectes fins que un dia per algun motiu demanes una analítica.

-Quan contraus la malaltia, què li passa al teu fetge?

-El virus de l’hepatitis C té una especial apetència pel fetge. El contagi provoca una resposta immunològica que comporta una inflamació del fetge. Aleshores s’estableix una mena de lluita entre el virus i la resposta immunològica. Si la resposta elimina el virus, la malaltia es cura. Si no, queda una malaltia en fase crònica que pot estabilitzar-se i no passa res en tota la vida, o bé pot evolucionar en qualsevol moment cap a una cicatrització del fetge, que és el que anomenem cirrosi hepàtica que, efectivament,suposa una insuficiència progressiva i pot desembocar en un càncer que pot comportar la mort.

-Però hi ha persones que emmalalteixen greument de seguida, no?

-Sí. Depèn de les persones. Hi ha qui només de contraure el virus ja desenvolupa en poc temps una malaltia greu del fetge.

-Què passa amb les dones infectades que volen ser mares?

-L’embaràs no està contraindicat.El risc de transmissió al nadó és baix, del 3 al 5 per cent.La malaltia es pot contagiar en el moment de l’embaràs, però sembla més freqüent en el moment del part.

-Quin efecte produeix l’alcohol en un fetge contaminat?

-L’alcohol potencia els efectes negatius del virus, sobretot en les persones amb una ingesta abusiva, és a dir, superior als 50 o 60 grams d’alcohol al dia,quantitat equivalent a un parell de copes de wisky. L’alcohol pot desenvolupar la malaltia en persones infectades que no l’haurien desenvolupat mai.

-Els malalts en la fase de cirrosi poden tenir esperances de trasplantament?

-Sí, però això només és possible en casos molt concrets.

-Quantes persones infectades s’estima que hi pot haver a les comarques gironines?

-Per a una població d’unes 700.000 persones com la que hi ha a les comarques gironines pot parlar-se d’entre 14.000 a 17.000 casos, molts dels quals no saben que tenen la malaltia. Un vint per cent d’aquests 14.000 a 17.000 s’haurien sotmès amb èxit a un tractament i haurien eliminat el virus o bé s’haurien curat espontàniament. Actualment, a les comarques gironines, entorn d’unes 150 persones inicien cada any el tractament que s’aplica per combatre aquesta malaltia. Es creu que a tot el món hi ha uns 170 milions d’afectats, aproximadament un 3 per cent de la població mundial.

-Com s’explica una epidèmia com aquesta?

-És un tema molt clar. L’hepatitis C és el preu a pagar per millorar les condicions sanitàries d’un país. Als països subdesenvolupats no hi ha hepatitis C fins que inicien la millora de la sanitat i els diners arriben per a comprar vacunes, però no per a xeringues d’un sol ús ni condicions d’esterilització. Això, que segurament va passar a l’Espanya els anys 50 i 60, ara està desencadenant una epidèmia a Egipte, país que ha començat a vacunar nens. També s’està detectant en els països de l’Est. La nova onada d’hepatitis C a Catalunya està arribant precisament amb la immigració de l’Est.

-Es pot afirmar, doncs, que és una malaltia generacional?

-És una bona manera d’expressar-ho. És obvi que avui, si les coses es fan correctament, l’hepatitis C hauria de tendir a erradicar-se. No obstant, la possibilitat de contagi en el nostre medi no és zero.

-Quins són els factors de risc?

-Qualsevol punció per transfusió de sang o bé per tatuatges, pírcings o ús de drogues encarna un risc. També compartir maquinetes d’afaitar o raspalls de dents. El simple fet d’haver estat ingressat en un centre sanitari té un risc una mica superior a zero.

-Quin risc de contagi representa la via sexual?

-La transmissió sexual, tan important en l’hepatitis B, en l’hepatitis C és quasi inexistent. Per la saliva tampoc no hi ha contagi. Per transmetre el virus cal que hi hagi contacte sanguini.

-El tractament que s’aplica als malalts d’hepatitis C a Catalunya està a l’alçada a nivell internacional?

-Sí. El sistema sanitari català pateix estretors econòmiques per un problema financer, però encara té l’avantatge que el criteri mèdic és el que mana i l’únic que determina que tots els pacients sense contraindicacions poden iniciar el tractament contra l’hepatitis C. El tractament és caríssim i té molts efectes secundaris adversos. En canvi, el sistema sanitari públic britànic té més limitacions perquè a més del criteri mèdic hi ha el criteri econòmic i no tots els malalts poden iniciar el tractament a costa de la sanitat pública.

-Quin és aquest tractament?

-Consisteix en una combinació de dos medicaments, l’Interferon Pegilat i la Ribavirina, però no funciona en tots els pacients. Un 50 per cent de les persones tractades aconsegueixen eliminar el virus. L’altre 50 per cent, malgrat haver de tractar-se aproximadament durant un any i patir els efectes secundaris adversos, no respon al tractament i queden com a malalts crònics.

-Quins són els principals efectes secundaris d’aquest tractament?

-Els pacients que prenen Peginterferon combinat amb Ribavirina experimenten reaccions locals cutànies a la zona on s’apliquen les injeccions, fatiga, símptomes pseudogripals, pèrdua de pes i de gana, i alteracions de l’estat d’ànim, com ara depressió, irritabilitat, insomni i ansietat. També es pot produir una caiguda dels cabells i és freqüent una anèmia hemolítica per trencament dels glòbuls vermells i un descens dels glòbuls blancs, encara que tots aquests símptomes són reversibles quan se sumprimeix el tractament.

-Hi ha a la vista solucions màgiques?

-No, però els laboratoris estan estudiant una bateria de nous tractaments. Això és important dir-ho perquè tota la gent que no ha respost al tractament actual i s’ha quedat com un malalt crònic ha de saber que d’aquí a uns anys potser tindrà una segona oportunitat.

-Sense caure en l’alarmisme, quines persones han de témer que poden tenir la malaltia?

-Els grups de risc són bàsicament les persones que van tenir transfusions de sang abans de l’any 1989, però si després de tants anys encara no s’han trobat malament és perquè, segurament, tot i poder tenir el virus, mai de la vida desenvoluparan la malaltia. Alarmisme es pot considerar el tractament mediàtic que es va fer del cas de l’anestesista valencià Juan Maeso, que va encomanar la malaltia massivament, perquè apareixien a la tele sempre les persones que estaven més malaltes.

-Canviant de tema, quines expectatives té dipositades en la futura Facultat de Medicina de la Universitat de Girona?

-Moltes i molt bones. És un projecte bo per a Girona i suposa un estímul interessant per als metges que treballem aquí a l’hospital Josep Trueta. Sempre és bo tenir una facultat de Medicina associada a un hospital per elevar els nivells de qualitat. Ens obligarà encara més al reciclatge permanent. De fet, els treballs de col·laboració amb la UdG ja han començat.

(Entrevista publicada al suplement “Salut” del “Diari de Girona” el 29 de maig de 2008)

L’hepatitis C s’haurà de tractar en centres especialitzats

Davant la bateria de preguntes formulades pels assistents a un acte informatiu sobre hepatitis C, el doctor José A. Carrión, del Servei d’Hepatologia de l’Institut de Malalties Digestives i Metabòliques de l’Hospital Clínic de Barcelona, va recomanar que “si el vostre metge no respon, demaneu la derivació a l’especialista”. Segons el Dr. Carrión, “els metges no tenen perquè saber-ho tot” i el tractament contra l’hepatitis C “s’assemblarà cada vegada més al de la sida i caldrà fer-lo en centres especialitzats”. El doctor va contestar les inquietuds d’un grup de pacients que dubten que el metge que els tracta tingui prou coneixements sobre aquesta malaltia greu, entre altres coses perquè no aporta solucions adequades als efectes secundaris dels tractaments farmacològics vigents.

El doctor Carrión va pronunciar, el passat 2 d’octubre al Centre Cívic Parc-Sandaru de Barcelona, la conferència “Hepatitis C crónica, su tratamiento y nuevas expectativas” en un acte organitzat per l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis (ASSCAT) i la Federación Nacional de Enfermos y Trasplantados Hepáticos (FNETH). L’acte va comptar amb l’assistència d’una setantena de persones. El secretari de la FNETH, Antonio Bernal, va dir que el virus de l’hepatitis C és un dels “grans tabús” del món sanitari. Bernal va demanar “nous protocols d’actuació adreçats als Centres d’Atenció Primària” i com a solució va proposar que “ens informem nosaltres si el metge no ho fa” amb l’objectiu de poder “dialogar amb ell” per trobar solucions personalitzades. Bernal no va voler acabar l’acte sense transmetre un missatge d’esperança en el “sistema sanitari públic, gratuït i universal”. Va ser en aquest context de col·loqui obert, per aclarir dubtes i aportar solucions, després de la conferència, que el doctor José A. Carrión va proposar de demanar la derivació a l’especialista “si el vostre metge no respon”. El doctor va admetre que el tractament amb Interferó pot ser “molt agressiu”.

L’hepatòleg es va mostrar esperançat respecte al futur dels malalts crònics d’hepatitis C, ja que va pronosticar que els nous fàrmacs en estudi permetran en pocs anys passar de l’aproximadament 50 per cent de malalts tractats que actualment aconsegueixen curar-se fins “al 75 per cent”. Aquestes dades es refereixen als malalts contagiats amb el virus de genotip 1, el més freqüent a Catalunya i el d’eliminació més incerta. L’especialista del Clínic va explicar que les dades concretes sobre el nombre total de gent infectada que ha rebut tractament les té l’Institut Català de la Salut (“jo no les sé”, va aclarir), però va estimar que entre un un 1’5 per cent i un 2 per cent de la població pot estar infectada pel virus de l’hepatitis C. Segons va afegir, el “gran problema” d’aquesta malaltia és que no dóna símptomes. Els metges que més nous casos diagnostiquen són els dels Centres d’Atenció Primària i els que fan les revisions laborals, a partir de les alteracions de les transaminases que detecten en les analítiques de sang. Es calcula que la meitat de les persones infectades no saben que són portadores del virus de l’hepatitis C.

Nous fàrmacs, noves esperances

El doctor Carrión va dedicar bona part de la seva conferència a explicar en quin moment es troba la recerca. Els nous fàrmacs per combatre l’hepatitis C es divideixen en dos grups: els “similars o anàlegs” als actuals Interferó i Ribavirina, i les “noves molècules o inhibidors”. Entre els primers hi ha l’Albuferó, amb respostes d’eliminació del virus semblants a l’Interferó, però s’administra cada quatre setmanes, de manera que el pacient guanya qualitat de vida. La Viradimina, més o menys com la Ribavirina, també té la mateixa eficàcia que aquesta, però provoca menys anèmia i és més ben tolerada pel pacient.

El segon grup, el de les noves molècules o inhibidors, es basa en la proteasa i la polimerasa, dues proteïnes que intervenen en la replicació del virus C. Els nous inhibidors de la polimerasa (la Valopicitabina i el Ciluprevir), però, “no sortiran al mercat”, va informar el Dr. Carrión, el primer perquè no aconsegueix eliminar totalment el virus del fetge i, el segon, per la toxicitat cardíaca demostrada durant els experiments. En canvi, sempre segons el Dr Carrión, les expectatives són millors per als inhibidors de la proteasa. Dins aquest grup hi ha el Telaprevir i el Boceprevir, dos fàrmacs actualment ja en fase avançada d’experimentació amb humans que s’administraran sumats al tractament clàssic d’Interferó i Ribavirina. Persones malaltes d’hepatitis C formen part actualment a Barcelona de grups d’experimentació amb aquests nous fàrmacs. El doctor Carrión va avançar resultats d’estudis amb Boceprevir encara no acabats que han permès comprovar que “en sis mesos de tractament, l’eliminació sostinguda del virus és equivalent a dotze mesos de tractament convencional”. Aquests nous fàrmacs no només permetran incrementar del 50 per cent al 75 per cent les curacions, sinó que “donaran noves oportunitats” als pacients no responedors, inclosos els “no responedors nuls”. Tot apunta que el tractament serà més breu en el temps (probablement sis mesos), però la intensitat dels efectes secundaris serà més perceptible.

José A. Carrión va afirmar que s’ha aconseguit que fins a un 14 per cent de “no responedors nuls” eliminin la malaltia amb una segona oportunitat de tractament que inclogui Boceprevir a més d’Interferó i Ribavirina, mentre que els “no responedors clàssics” també poden tornar-se a tractar i aconseguir la curació. S’entén per “no responedors clàssics” el grup de pacients que van reduir càrrega viral, però no van aconseguir acreditar “càrrega viral indetectable”, que en el llenguatge col·loquial es coneix com “negativitzar”. “Conclusió, cal un seguiment personalitzat dels no responedors”, va sentenciar el doctor, atenent els resultats de les experimentacions en curs.

Segona oportunitat per a “responedors” no curats

D’altra banda, efectivament, segons va confirmar el Dr Carrión, l’Institut Català de la Salut (ICS) ha autoritzat la repetició de tractament amb Interferó pegilat i Ribavirina a tots aquells malalts que durant la primera sessió de tractament van ser considerats pel metge com a “responedors”, però no van aconseguir eliminar completament el virus o bé van fer recidiva. Aquí ja no parlem de malalts que aconsegueixen entrar en el grups d’experimentació, sinó de tractaments oberts a tots els pacients ja sotmesos a un primer tractament i considerats responedors, però no curats. Tots aquests responedors no curats tenen dret ara a demanar al seu metge una segona oportunitat de tractament.

José A. Carrión va considerar “una gran fita” que l’Institut Català de la Salut, del Departament de Salut de la Generalitat, hagi modificat la normativa per donar aquesta segona oportunitat a tots els malalts que hagin fracassat davant un primer intent de tractament, sempre i quan compleixin la condició d’haver estat considerats “responedors”. El grup de “responedors” no només inclou els pacients que han aconseguit eliminar completament el virus del seu cos (aquests ja s’han curat i, per tant, no necessiten tornar a tractar-se), sinó també aquells que, durant el tractament, hagin experimentat un descens important de la càrrega viral (més de dos logaritmes) o fins i tot hagin arribat a registrar “càrrega viral indetectable”, malgrat veure al final frustrades les seves expectatives de curació. Bona part d’aquest grup de gent experimenta amb angoixa l’espera de solucions.

Iniciar el tractament redueix el risc de descompensacions

El doctor Carrión va assegurar que l’eliminació del virus permet al fetge “recuperar-se i millorar la fibrosi”. La icterícia (grogor del a pell i dels ulls) i la retenció de líquids (com ara la panxa inflada rodona) poden ser símptomes d’una cirrosi. Jose A. Carrión va recomanar anar al metge davant aquests símptomes. Va afegir que iniciar el tractament “redueix el risc d’aparició de descompensacions i les lesions del fetge”. “Dos grans estudis han demostrat que en els casos en què s’elimina el virus es millora la qualitat i les expectatives de vida”. L’hepatòleg va aclarir que el virus de l’hepatitis C causa una malaltia d’evolució sovint “molt lenta” i “no cal tractar tots els infectats”. Hi ha malalts crònics d’hepatitis C que aconsegueixen estabilitzar la malaltia i no requereixen tractament, només un seguiment mèdic. Segons va opinar, el sistema públic de salut “té limitacions” i per això és “molt important” la col·laboració de la indústria farmacèutica perquè “la recerca és molt cara”. A l’acte també hi van assistir la presidenta de l’ASSCAT, María del Valle Lorite, la qual va valorar molt positivament “l’alta assistència de públic, l’elevat grau de coneixements sobre la pròpia malaltia” que els presents van demostrar i el seu “interès per saber-ne més”.