Buscant l’«afrontera»

Lluís de L'Arc, en un dels viatges pirinencs. (FOTO: DANIEL BONAVENTURA)

La gent gent inquieta i creativa del Grup Mirmanda em va proposar de presentar un parell de llibre i un número de la revista que editen. Va ser el 6 d’octubre embolcallats en la calidesa de la Llibreria 22. Vam presentar els llibres L’afrontera i Observar les fronteres (editorial Afers), a més de la revista de cultura Mirmanda, amb articles de reflexió sobre el fet fronterer entès amb tota la seva amplitud, tant física com mental. Van participar a l’acte Òscar Jané, Eric Forcada, Jordi Font i jo mateix. Degudament reescrita, la meva conferència de presentació es va transformar en un reportatge al Dominical (23 d’octubre, 2011) del Diari de Girona. Aquí es pot descarregar en PDF el reportatge Buscant l’«afrontera».

L’estiu de Màquina

Ramon Vilaró (jersei blau) i un amic, al camió cabina de Màquina.

Els companys de la Revista de Girona van decidir dedicar una sèrie de reportatges al món de les discoteques. La casualitat va voler que decidissin començar per la sala gironina Màquina i que pensessin en mi per encetar la sèrie. Ells no sabien que jo vaig ser, amb 17 anys acabats de complir, discjòquei de Màquina. Va ser l’estiu del 77. Vaig acceptar amb emoció un encàrrec que em permetia reviure aquells anys i no vaig reprimir la temptació d’escriure en primera persona. Màquina va funcionar des del 1974 fins a finals dels vuitanta a la muntanya de Montjuïc. Aquí es pot descarregar en PDF l’article L’estiu de Màquina, tal com l’ha publicat (núm. 268, agost-setembre de 2011) la Revista de Girona. Al final de l’article hi ha un enllaç a una llista de reproducció de Spotify on es pot escoltar la música que va sonar aquell estiu.

Gerard Quintana i la immersió

FOTO: DANIEL BONAVENTURA

Article publicat al Diari de Girona (26/10/2011)

Molts bits -més que tinta- ha fet córrer l’entrada d’El convidat a la casa eivissenca d’en Gerard Quintana. La tendra escena domèstica dels fills del cantant, ja estiradets, incapaços d’articular una paraula en català va desencadenar una tempesta a la xarxa. Alguns van invocar la llibertat del líder de Sopa de Cabra, més triomfant que mai després de convocar 60.000 espectadors en set concerts. La majoria, però, eren detractors frustrats de veure el seu líder –Gerard és un respectat mediàtic que s’ha indentificat inconfusiblement amb l’independentisme– incapaç de transmetre la  llengua pròpia als fills. En Pep Nadal, en els anys de rector de la UdG, acostumava a distingir entre ensenyar i educar. Ensenyar és pròpiament la feina de les escoles, on també hi ha mestres vocacionals que eduquen. Però educar és, per deure moral, cosa dels pares. Evidentment, tots els pares, i també en Gerard Quintana, poden claudicar. Ells sabran les raons. No seré jo qui els jutgi. Em sembla, en canvi, lamentable que el sistema escolar d’una part de l’àrea de parla catalana com Eivissa no garanteixi la immersió lingüística en la llengua pròpia.

Àngel bo i dimoni dolent

Article publicat al Diari de Girona (19/10/2011)

Vaig aprofitar una cua a La Caixa -o era a Movistar?- per rumiar sobre els diferents cervells que conté el nostre cap d’homo sapiens sapiens. Resulta que tenim un primer cervell antiquíssim, que ordena els instints, un òrgan semblant al que regeix la vida dels cocodrils. Però tenim també sobreposat un altre cervell localitzat més a la superfície, sota la volta cranial, el qual és capaç de processar raonaments i conceptes abstractes. Aquest és el que ens fa intel·ligents, el que ens permet ingènuament creure que hem superat l’animalitat. Però els dos cervells estan en permanent contradicció. No invento res. Ho he trec de lectures fresques d’estiu: Albada a Lisboa, de Lluís Busquets i Grabulosa, i L’elegància del número zero, de Lluís Muntada. Bé podria ser aquest tret biològic del doble cervell l’origen del mite bíblic de l’àngel bo i el dimoni dolent. Quan les baixes passions demanen carnassa, ens reprimim amb raonaments intel·ligents del tipus «si degluteixo un tercer plat d’arròs, m’engreixaré» o «deixem-ho córrer, queda clar que ella no en té ganes». Que avançats eren els autors dels textos bíblics! I quina força de voluntat s’ha de tenir per complir-los!

Món feliç Movistar

Article publicat al Diari de Girona (12/10/2011)

Feia cua en una botiga de Telefónica/Movistar quan em va venir al cap que no només als països comunistes o a l’empobrit Tercer Món la gent fa cua. A les monarquies bananeres, les cues se sofreixen en silenci. Reflexionava sobre això i fins i tot em va semblar que la cua avançava. Però n’hi havia per estona, així que vaig anar fent memòria, i em vaig adonar que fa ja anys que no reïxo a contactar presencialment amb el meu proveïdor de telefonia -és a dir, Telefónica/Movistar-, ni tan sols per telèfon, ni pel pràctic e-mail. Comuniquen eternament o bé no responen. Té sarcasme la cosa. El rei de la comunicació i no s’hi pot parlar. Ben intel·ligents han de ser els refinats directius d’aquesta lucrativa empresa. Bé, sembla que fem un passet endavant. Però encara disposo de temps fins arribar al mostrador. Un temps incert. Immers en la reflexió, se’m fa de sobte la llum i entenc que estic tractant amb una empresa d’alta erudició on regna la més pura excel·lència: la comunicació amb els milers d’abonats captius es fa a través de la publicitat! El missatge només és d’anada! No fa falta dir res més. A la fi arribo al taulell i una soferta jove vestida com d’Iberia o de Renfe diu desolada: «Fallen les línies, torni vostè demà!».

Sopa de Cabra. I ara què?

Article publicat al Diari de Girona (5/10/2011)

Potser els mítings entre cançó i cançó de Gerard Quintana sigui el que més detesto dels espectacles de Sopa de Cabra. No perquè sigui contrari a la proclama política en les arts escèniques. L’artista és lliure per definició. Simplement trobo pamfletàries algunes reflexions concretes que, com pets els burros, deixa anar el cantant. De vegades fa sentir vergonya aliena; altres, en canvi, mostra intel·ligència, com quan la massa clamava «independència» i micròfon en mà va comentar: «És tan fàcil com voler-ho tots alhora; tan fàcil i tan difícil!». Després d’invertir sis hores (3 + 3) als dos concerts de fi de festa dels 25 anys a Fontajau, he d’admetre que Gerard Quintana està pletòric, ha ben après l’ofici de showman, ha feliçment madurat, i sap amb els seus gestos, balls i crits conduir i dominar amb gràcia una massa que cau irremeiablement rendida als seus peus. L’espectacle Sopa de Cabra ha quallat. Felicitats! Però, i ara què? Doncs ara tenen l’obligació moral de plantejar-se la refundació i la creació d’un disc amb cançons noves. Si hi ha talent, que es noti. Els seguidors no els defraudaran. I la indústria cultural els necessita.

La imposició de l’espanyol

L’escriptor Víctor Alexandre ha parlat de la imposició de l’espanyol a l’article Normes espanyoles contra el català i ha facilitat l’accés a un document de la Plataforma per la Llengua que conté infinites normatives d’imposició de la llengua espanyola. En resposta als que es presenten com a defensors de la llibertat per anar contra la immersió lingüística del català en el sistema educatiu, em sento compromès en la difusió d’aquesta informació. Aqui adjunto el document en PDF.

Eliseu Climent

Article publicat al Diari de Girona (28/9/2011)

Feia cua a La Caixa i rumiava que només un país ben atropellat convertiria el patriota Eliseu Climent (Llombai, Ribera Alta, 1940) en un ninot de fira per escupir-li a la cara. Si alguna cosa mereix Climent és un homenatge per haver-se dreçat amb voluntat de ferro des de la clandestinitat antifranquista i haver contribuït decisivament a mantenir viva una cultura que els enemics de sempre volen liquidar, també en democràcia. Però per comptes d’un homenatge, Climent rep clatellots i difamacions sorgides de boques compatriotes que l’acusen de lladre de diner públic. El fundador de l’Editorial Tres i Quatre i dels Premis Octubre (la gran gala literària de les lletres catalanes), ha suat sang per suplantar la inexistència d’una política institucional. I és que els nostres polítics egoistes de Catalunya, el País Valencià i les Illes no han estat capaços de pactar una nit dedicada a la pròpia cultura i literatura. Ho ha hagut de fer Climent. I, ara, per defensar TV3, l’insulten. I per convertir l’edifici El Siglo Valenciano en magne seu d’Acció Cultural, li salten als ulls. Els Països Catalans són plens de gent covarda i venuda. Per un que ens ajuda, anem i l’estrangulem.

Alícia Sánchez-Camacho (II)

Article publicat al Diari de Girona (21/9/2011)

Feia cua en una oficina de La Caixa quan em va venir al cap que potser vaig pecar de desconsiderat en la columna de la setmana passada, dedicada a Alícia Sánchez-Camacho. No voldria que pensés la líder de la franquícia catalana del PP que tinc res contra la seva persona. Al contrari. La seva brillant intel·ligència… La seva vertiginosa ascensió social en un món tan líquid i competitiu… La seva portentosa presència… No li arribo a la sola! Per això m’estranya que, com els 25 del PSC-PSOE quan voten contra Catalunya, o com Mas i Duran quan pacten a Madrid retallar l’Estatut, Alícia es posicioni sempre a favor del fort, Espanya, i en contra del dèbil, Catalunya. Cada vegada resulta més clar que el problema de Catalunya no són els espanyols, sinó els catalans. Som gent covarda i venuda. Alícia, no et passa a tu com a Pep Nadal, l’exrector de la UdG, que al bar li porten un cafè amb gel quan demana un cafè amb llet, i un cafè amb llet quan demana un cafè amb gel? És clar que potser tu, molt més astuta, demanes directament un «cafè con leche». Alícia diu que és catalanista. És clar, necessita catalans; necessita algú per esclafar.

Se’n recorden de Francis Fukuyama?

Le Monde publica una reveladora entrevista amb politicòleg i teòric Francis Fukuyama, el mateix que l’any 1989, l’endemà de la caiguda del mur de Berlín, va publicar el famós article (i després llibre) La fi de la història, on coronava la «democràcia liberal de mercat» com el règim definitiu, el millor, insuperable. Aquí van un parell d’extrets d’aquesta demolidora entrevista que ens situa davant un futur proper més que fosc:

«Els americans han pres consciència de la seva fragilitat. Perceben que la represa és molt lenta, que l’atur persisteix, que l’economia s’estancarà els propers anys, mentre el mercat immobiliari encara es comporta malament i falten almenys deu anys per retornar als nivells anteriors a la crisi. Cada vegada més gent perd la casa i més gent veu com cau el seu nivell de vida. La generació del baby-boom ha perdut la il·lusió. I, mentrestant, els polítics es disputen Washington i els banquers amassen noves fortunes! Tot plegat alimenta el pessimisme».

«Els americans se senten perjudicats per les elits de Washington i Wall Street, que mai no havien estat tan mal considerades per l’opinió pública. Les institucions estan directament implicades en la bombolla financera i en la crisi que ha seguit el seu esclat. Les institucions han deixat fer i alguns des del seu cim s’han enriquit considerablement per sobre de les classes mitjanes. Ells han reflotat els responsables de la catàstrofe financera. El populisme i la còlera creixen, no només perquè l’atur no baixa, sinó perquè un sentiment d’impotència i abandó guanya entre la majoria de la població».