Avui per tu, demà per mi

Els treballadors del Diari de Girona vam fer divendres una aturada d’escassament cinc minuts en solidaritat amb els companys de La Opinión de Granada, fulminantment acomiadats de la nit al dia, sense avís previ, per tancament del rotatiu. Els dos diaris pertanyen al grup Prensa Ibérica. Certament, aquesta aturada testimonial no canviarà el món ni servirà per solucionar la situació dels companys andalusos, però avisa de la capacitat de resposta davant les decisions unilaterals que l’empresa pot emprendre en defensa dels seus exclusius interessos. L’acció és, així mateix, dexint-m’ho dir clar, una mostra de solidaritat innegable que troba origen en la consciència de classe. L’aturada s’ha fet coordinada amb altres diaris del grup. Avui per tu, demà per mi.

Catedrals del saber

Foto: Daniel Bonaventura

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (4/11/09)

El Museu d’Història Natural de Londres ocupa un magnífic edifici neogòtic del carrer Cromwell, que recorda les esveltes catedrals medievals mediterrànies. En els dos casos es tracta de temples de la llum i el saber, el primer construït a mitjan segle XIX per una societat que ja havia assumit la revolucionària teoria darwiniana. Les nostres catedrals gòtiques, en canvi, dolorosament dreçades als segles XIII i XIV, parteixen de la concepció de la sabiduria escolàstica, al llindar de la ciència amb la màgia, un coneixement limitat, sotmès a l’autoritat sacerdotal. La diferència és important. I no s’aprecia mirant de lluny aquests monumentals edificis petris, molt semblants d’estructura, sinó observant-ne els detalls. Si l’edifici londinenc té les parets decorades amb micos, ocells i altres bestiones esculpides per honorar la prolífica tasca investigadora de Darwin, a les catedrals hi ha representacions de sants i escenes bíbliques amb el beatífic cel i el dionisíac infern. Esgarrifa només de pensar quant costa de superar aquest món obscur del creacionisme que tanta boira escampa i interposa a la comprensió de la realitat, a la percepció clara del present.

La tuneladora no acaba d’arribar a Girona

Dibuix: Daniel Bonaventura

Abans i després de la fusió

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (21/10/09)

Ser impositor de Caixa Girona és motiu per sentir-se doblement afortunat. En alguna de les entrevistes fetes al nou president hem llegit que els Miró, Tàpies, Cuixart, Tharrats, Vayreda, Niebla… que decoren les parets de les plantes més altes del carrer Migdia, aniran a la Fontana d’Or. L’impositor té, en primer lloc, la sort d’haver tingut un president, Arcadi Calzada, molt sensible a l’obra cultural i que va acumular un patrimoni artístic considerable. La segona alegria la dóna el seu successor, Manel Serra, en comprometre’s públicament a traslladar aquest excel·lent patrimoni a les sales permanents de la Fontana d’Or, perquè tots els gironins en puguin gaudir, perquè és “de tothom”. Dues maneres fantàstiques de fer, la d’abans de la fusió i la que s’està configurant com la de després de la fusió. Un exemple de filosofia 2.0. Amb banquers d’aquest tarannà podrem continuar confiant la gestió del crèdit a la iniciativa privada. Els directius són una privilegiada casta amb poder per imposar sòls al tipus hipotecaris, cobrar arbitràriament comissions i no perdonar ni les iaies esdentegades, però els seus concerts i exposicions fan prou goig.

Dures, les «Lletres Toves»

Foto: Daniel Bonaventura

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (14/10/09)

Alguns afirmen encara que la lletra amb sang entra. El despotisme arrela amb facilitat. Quan no hi ha imaginació s’imposa la jerarquia. I això pot passar en l’escalafó militar, religiós i empresarial. Quan el principi d’acció es redueix al compte de resultats, pels passadissos i despatxos deambulen homes robot. Afortunadament hi ha maneres més generoses, justes i intel·ligents d’instruir, i molts mestres i gent pacient disposats a aplicar-les, a educar en el lleure. Gràcies a aquesta gent hi ha futur. La vida es regenera i de la putrefacció sorgeixen brots verds. Només així s’explica que en plena dictadura es forgés, silent, un artista de la talla de Francesc Torres Monsó, autor de l’escultura Lletres Toves, que comunica al primer impacte visual una idea plàcida de la instrucció, un inconfusible missatge llibertari. Aprendre de lletra no ha de ser mai una tortura, sinó un joc intel·ligent, una activitat creativa. Les Lletres Toves tenen una textura de gominola, de gelat fonedís, de rellotge tou dalinià. Però si un les toca pot comprovar que estan tallades en duríssim acer, preparades per resistir les envestides dels capquadrats, que hi topen de cap, com una vaca cega.

«Un ha de ser ‘cabró’ amb els de dalt»

L’especialista en publicitat i comunicació Risto Mejide, conegut pel seu personatge de perdonavides a Operación Triufo, declara en una entrevista «un ha de ser ‘cabró’ amb els de dalt» i «els dèspotes són els que llepen el cul als de dalt». A través de l’APM, de TV3, produït per Antoni Bassas, he tingut accés a aquestes interessants afirmacions d’un jove emprenedor prepotent que arriba al gran públic gràcies a una expressió matussera, i que conclou amb la següent evidència: «Si algú et contracta, et contracta perquè li diguis el que penses». Tota una lliçó que, malauradament, encara no forma part del corpus cultural més elemental dels nostres servils centres de treball.

La batalla guanyada de les notaries

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (07/10/09)

He hagut d’anar al notari a firmar. Per sorpresa meva el document estava redactat en espanyol. He preguntat respectuosament al senyor notari i la seva resposta ha estat d’una clarividència implacable: es tramiten en espanyol els documents que arriben en espanyol i es tramiten en català els que arriben en català. Per demostrar que no té la més mínima animadversió contra la llengua pròpia i oficial de Catalunya, el senyor notari ha donat una dada contundent: el 94% dels milers i milers de documents que mou el seu atrafegat despatx estan escrits en català. Els notaris fan una feina important perquè fixen i dibuixen el país amb molta precisió. Fa tot just una quinzena d’anys el català era inexistent als documents oficials que circulen per registres, notaries i jutjats. Una gent voluntariosa, entre ells el malaguanyat Francesc Ferrer, i també el tenaç Joan Bernà, de la Plataforma pels Documents Notarials en Català, van sembrar en el seu moment, contra corrent, i ara recollim fruits. Per sort cada vegada són menys els catalans que no respecten ni la llengua pròpia. Dol constatar que això encara continuï passant entre les persones més pròximes.

Un pavelló en una devesa d’una ciutat

Imatge: Daniel Bonaventura

Les majories també s’equivoquen. La coincidència de moltes persones en una mateixa opinió no valida aquesta com la millor, l’encertada. Si totes aquestes persones parteixen d’una percepció esbiaixada, potser egoista de la realitat, no seran aptes per al pronunciament. Entre els veïns del barri Devesa-Güell de Girona sembla predominar sense fisures una idea contrària al pavelló d’esports projectat a la Devesa per l’equip de govern. La major part d’aquests veïns són de classe mitjana i van arribar al barri entre deu i quinze anys enrere, quan aquesta era una zona tranquil·la, amb aparcament gratuït. Ara els carrers han quedat saturats, no més, sinó igual com els altres de Girona. Com era d’esperar, el progrés ha arribat amb les seves incomoditats a un barri molt cèntric, que es beneficia de la proximitat de la gran estació d’autobusos i trens, i del pulmó del parc arbrat i històric de la Devesa i les ribes del Ter. Un no hauria de considerar com a pròpia la Devesa pel fet de viure al costat. Dol comprovar com la insatisfacció arrela en els més privilegiats dels ciutadans. Els experts en urbanisme que han projectat el pavelló mereixen més consideració.

Girona viva i de colors, ara sí

Fotografia: Daniel Bonaventura

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (23/09/09)

Girona ha estat històricament un bastió, un pany i forrellat resclosit, inhòspit i inexpugnable, però sempre ha mantingut viu un mercat, un bullici d’oportunitats. Malgrat tenir un guinyol a Polònia no està de moda citar-lo, però Joaquim Nadal fa diana intentant en els seus escrits transmetre un concepte dinàmic de ciutat que “es fa, es desfà, es refà, creix o s’empetiteix”. Sense aquest concepte, no hi entendrem pas res. Superada l’era de l’home llop, d’acarnissament físic de l’home contra l’home, Girona ha perdut la funció de «clau del regne» i ha sabut reinventar-se estirant l’atractiva beta del mercat, no només d’abastaments, sinó també turístic, artístic i d’ensenyaments. S’ha produït el canvi. Les muralles, castells, esglésies, baluards i torres de defensa tacades de sang no tenen ara per inquilins aguerrits militars i sotanes inquisidores, sinó turistes embadocats. El barri de l’Eixample s’ha convertit en un aparador de les millors marques. El mercat de la plaça del Lleó fa les delícies dels sibarites i el de dimarts i dissabte a la Devesa té productes frescos de gran qualitat molt assequibles i una alegria de clientela, sí, ara sí, viva i de colors.

Cap Roig

Article publicat al Diari de Girona, edició de paper (16/09/09)

En bicicleta m’enfilo a Cap Roig. Claven sis euros per entrar. Ja a dins, un rètol de “prohibido el paso” tanca una mena d’obra abandonada. El sol dolç de setembre anima a seguir les aromes del jardí botànic. Deambulo entre palmàcies, buguenvíl·lees i cirerers de flor, i ratllo el col·lapse emocional davant el blau infinit de la mar, tacat només per les illes Formigues. El parc escultòric rep amb una obra intimidatòria i cantelluda d’acer corten de Juan de Andrés. M’entretinc en l’homenatge de Quim Domene a Salvat-Papasseit i m’interesso per una sofisticada peça d’Enric Ansesa. En l’era de les prejubilacions, és considerable el nombre de badocs que juguen a endevinar un significat profund de les escultures. Entro al tronat castell, el claustre té una frescor d’església. Ni rastre del festival d’estiu. Reprenc pel jardí de les Plantes Mediterrànies. Quin disgut: l’orenga és tan raquítica i mústia que no podria ni amanir una pizza! Predomina, però, la impressió que Cap Roig és un indret endreçat i ben gestionat. A poc a poc, les grans corporacions, les grans empreses, semblen procurar més per l’interès general. Les fusions no haurien de minorar, sinó reforçar aquesta tendència proïsmal.