Un jove demana caritat

Aquest home depén de la caritat. Foto: Daniel Bonaventura

Un home jove, geperut i coix, que necessita d’una crossa per sostenir-se, demana caritat des de fa dies pels carrers més cèntrics d’aquesta Girona viva i de colors. No queda clar si la tasca social anunciada per la nova Fundació Príncep de Girona, amb Arcadi Calzada al capdavant, contribuirà a paliar el patiment dels desheretats. No cal esperar, però, grans progressos d’una entitat que tendeix a perpetuar l’antic sistema assistencial-caritatiu. Sabut és que la caritat depén de l’estat de gràcia dels potentats i retarda la consolidació d’un autèntic estat del benestar que garateixi un sostre digne per a tothom. La jove Mary W. Shelley escriu a l’edició de 1818 del seu celebrat Frankenstein, parlant de la Confederació Suïssa: «Les institucions republicanes del nostre país han produït costums més simples i més feliços que els de les grans monarquies dels països que ens envolten. D’aquí ve que hi hagi menys diferències de classe entre els habitants, i que els de les més baixes —en no ser ni tan pobres ni tan menyspreats— siguin de maneres més refinades i morals que a altres llocs. A Ginebra, un servent no vol dir el mateix que a França o a Anglaterra. Justine, acollida així en la nostra família, va aprendre els deures d’una serventa, una condició que en el nostre afortunat país no inclou pas la idea d’ignorància, ni el sacrifici de la dignitat de l’ésser humà».

La gran lliçó de Pastells

He llegit bona part d’El último aliento de Fidípides / L’últim alè de Fidípides (Adhara), l’últim llibre de Josep Pastells i, sincerament, m’ha semblat que algun mèrit literari té. Aquesta experiència d’edició bilingüe castellà / català aplega quinze narracions amb protagonistes que corren. Tots corren. Sempre corren perseguint algun objectiu. M’ha aprofitat aquesta lectura perquè m’ha recordat la gran lliçó que sempre hem de tenir present. En primer lloc: els objectius ens els marquem nosaltres mateixos. En segon: el camí és tant o més important que l’arribada a meta. Aprendre a viure bé durant la travessia és de savis. El món és molt competitiu. Si ens apuntem a una marató oficial amb l’objectiu de guanyar, haurem comprat tots els números per caure en la més insondable de les frustracions. D’altra part, potser se li pot retreure a Pastells que hagi considerat suficient el denominador comú dels corredors per donar unitat temàtica a una compilació de narracions d’índole molt diversa. En aquest sentit, el llibre pateix alts i baixos, i li costa de mantenir l’innegable interès del capítol inicial en el qual Pastells narra la seva pròpia participació en una marató. El professor de la UdG Xavier Pla presentarà el llibre aquest divendres a la Llibreria 22 de Girona.

Millorable Sonar Kids

Sonar Kids, diumenge al matí. Foto: Daniel Bonaventura

Sonar Kids parteix d’una molt bona i necessària premissa: fer un festival participatiu obert a tothom. Però ha de millorar. Un muntatge de l’embergadura del que vam presenciar diumenge a Barcelona, a la cobejada àrea que enllaça el Centre de Cultura Contemporània i el MACBA, no pot quedar reduït a la generació discotequera dels noranta que ha tingut fills i no sap entretenir-los. Llastimosament, així ha passat en la primera edició d’un festival que, degudament retocat, tindrà un gran futur. Les noves tribus urbanes són ja realitat. Les xarxes socials substitueixen a pas agegantat la família clàssica. A falta d’aquelles matinals de missa i vermut a la Rambla i sardanes, la gent necessita resituar-se, crear-se una identitat, assumir nous rols i trobar activitats per omplir la buidor existencial. Enfilats en el tren de la història, veiem com s’allunyen aquells dinars pantagruèlics que seien entorn d’una mateixa taula avis, oncles i nebots. Aquells arrosos, carn d’olla i rostits sàviament elaborats a les cuines de les cases, els estem substituint per frackfurts consumits en una barra greixosa de bar. També queden enrera les tardes de sessió contínua divertides i instructives amb Charlot, espectaculars i banals ambEl coloso en llamas. Si Sonar Kids vol fer un pas endavant històric, si vol contribuir a millorar la condició humana, no pot ser una imitació improvitzada de parc infantil barrejada amb música electrònica. Sonar Kids comparteix oferta, efectivament, amb els parcs infantils pel que fa a activitats com lego, dibuixar sobre paper o practicar amb el skate, però necessita uns monitors més implicats. La criatures són intel·ligents i s’aburreixen com sargantanes al sol si els monitors estan més ocupats a superar la ressaca que a motivar-les. L’afegit de la música electrònica, el pedigrí Sonar, tot i tenir un interès indiscutible, pot resultar anecdòtic en aquell ambient familiar indefinit. Segurament alguns dels artistes, acostumats a actuar en entorns socials narcotitzats, no van estar a l’alçada de les circumstàncies. MarkoOz no havia fet els deures i les seves explicacions poc documentades al taller de beatbox (la veu com a instrument) van produir segur en més d’un vergonya aliena. Per explicar l’origen del jazz, si s’hagués assessorat millor, hauria evitat de dir que l’esclavitud és cosa del passat. El públic infantil és molt exigent i no riu ni aplaudeix per compromís. Li va sobrar bona voluntat i li va faltar, com a d’altres espectacles de Sonar Kids, la preuada creativitat. L’aclamat Laurent Garnier va fer la seva sessió de sempre, adreçada als pares, sense adaptar-la als kids. Sense creativitat no es pot guanyar adeptes. Això per no parlar de les cues, la manca de zones d’ombra i les ràncies bravades que emanaven del terra de moqueta, encara humida de cervesa i altres fluid vessats unes hores abans al Sonar de matinada. Molt interessants els tallers de reactable, però insistim: faltaven monitors més implicats. Personalment, em va interessar molt l’exposició Quinquis dels 80, comissariada per Mery Cuesta, sobre el cinema de delinqüència juvenil d’aquella època, a la qual es podia accedir amb l’entrada Sonar Kids.

Ajuntaments morosos

il·lustració: daniel bonaventura

Sabut és el retard amb què els ajuntaments paguen proveïdors i altres obligacions contretes. Coneixem l’efecte amplificador de la crisi que aquesta indolent actitud municipal comporta. I no podem deixar de tenir clavada al cor l’antiga espina i l’agra mala llet. Som testimonis de l’abús impunement practicat sempre contra els més indefensos. Ens posem en la pell dels desheretats –geografia sagnant de ferides fresques obertes sobre antigues cicatrius resseques– i sentim vergonya aliena. Ens posen en el cos danone de pell ben hidratada dels privilegiats responsables de l’abús i, a la vergonya aliena, s’hi suma la indignació. Encara no ens atrevim a aixecar el dit acusador. Tenen més força i ens poden contenir. Però sempre hi ha qui es creu distingit i encara espera la salvació individual. Com per exemple el Sindicat de Músics de Girona, que ha decidit destinar, a temps complet, una persona l’única comesa de la qual és cobrar els ajuntaments que no paguen. La burocràcia genera burocràcia. El menyspreu que han hagut de patir i pateixen els músics en aquest país és inveterat, es perd en la foscor del temps. El músic –el creador en general, sigui de cinema, teatre o literatura– és imprescindible per a una societat sobresaturada d’estrés. Si al vespre no vas al ritual exorcista de les arts escèniques, l’endemà no trobaràs motivació per aixecar-te del sofà. El Sindicat de Músics, assegura el seu president, Antoni Mas, s’ha refet parcialment gràcies a la persistència d’aquesta mena d’home del frac o pantera rosa que persegueix implacable ajuntaments morosos. Només així s’ha aconseguit cobrar antiquíssims deutes. Aquest intent de dignificació de la figura de l’artista no té, però, el camí totalment lliure de traves. Els ajuntaments continuen pagant amb molts mesos de retard. La diferènciea és que ara han de negociar, treballen sota pressió. Res, només volia escampar la bona nova que qui s’organitza defensa millor els seus drets. I de passada exhibir –ja em perdonareu la immodèstia– aquest dibuix que he fet expressament per a una notícia sobre aquest tema dels músics que no cobren, per al Diari de Girona, però finalment, en el procés d’edició, sembla que serà substituït per una foto d’arxiu. Gràcies a internet el dibuix no quedarà totalment inèdit.

Rescatar la història refà l’autoestima

Com reconforta anar rescatant la història, com remunta l’autoestima! El sempre sensat historiador Josep Fontana reprodueix al seu recent llibre La guerra del Francès 1808-1814 un text molt revelador de Duhesme, general en cap de les primeres tropes franceses que van entrar a Catalunya el 1808: «Els catalans en general són gelosos partidaris de la independència; el seu caràcter altiu els fa considerar el rei d’Espanya més com un dèspota, els avantpassats del qual els van subjugar, que com un rei, pare i suport seu». Quina diferència amb la història manipulada que ens han explicat, que encara ens expliquen! El culte baró Gérando, intendent de Catalunya durant aquells anys d’administració francesa, continuava sostenint el 1812: «El català odia l’espanyol, no vol ser anomenat espanyol». Quin oprobi haver-nos empassat la glorificació del decrèpit i insensible Álvarez de Castro i de la «Inmortal Gerona»! Essent avui tan accessible la informació veraç, sembla mentida que a escola i als mitjans de comunicació encara hi hagi qui s’entesta a fer mentida del passat i del present.

Gràcies, Josep Guardiola

Per haver tornat a posar en valor la cultura de l’esforç, la disciplina i la dialèctica del prèmit-càstic com a mètodes perquè la humanitat torni a caminar en la via de progrés, gràcies, Josep Guardiola, entrenador del Futbol Club Barcelona, merescut guanyador dels tres campionats de Copa, Lliga i Champions. Per haver demostrat que aquest esforç personal i la disciplina s’ha de combinar necessàriament amb la solidaritat i la humilitat per situar-nos en el camí encertat per construir un món més civilitzat, gràcies Josep Guardiola i gràcies Futbol Club Barcelona. Per haver demostrat abastament que la cultura i la sensibilitat són elements fonamentals per assolir aquest món civilitzat, gràcies, mil gràcies, i milers de gràcies més per haver deixat clar que la glòria es pot aconseguir i és més satisfactòria i sentida si es treballa a partir de la pròpia cultura i el propi talent, contra els que intenten fer-se amos del món a cop de talonari. Gràcies, Guardiola, i gràcies a tots els jugadors del Futbol Club Barcelona que ho heu fet possible fent del futbol poètica i enamorant tothom, fins i tot els escèptics i els que reneguen de l’esport. Per dur a la samarreta publicitat d’Unicef –i pensar en els malalts– enfront de la publicitat d’AIG que llueixen els jugadors del Manchester –una de les empreses en fallida dels capitalisme salvatge–, gràcies Futbol Club Barcelona. Gràcies per demostrar que Catalunya té una manera pròpia i sincera de fer les coses, amb rigor; infinites gràcies per aconseguir que aquestes coses funcionin en el context internacional i siguin mundialment reconegudes, competitives, malgrat el pertinaç desprestigi històric que com a grup humà hem de patir des de l’àmbit espanyol. Gràcies per haver sembrat el país de l’imprescindible amor propi i oferir una alternativa a un model interessat de fer política que ens enfonsa en la frustració i el desencís. Gràcies per fer del bon gust un model aclamat arreu del món. Força Barça!

Mor Lluís de L’Arc

Lluís de l'Arc, a la Platja de Sant Pere Pescador.

Lluís Bonaventura Canada, Lluís de l’Arc, el meu pare, va morir divendres passat, dia 15 de maig, a les 21:45 hores a Girona. En Lluís va ser un treballador incansable que als 34 anys d’edat ja havia posat en marxa dos negocis pròspers a Girona: el Bar L’Arc (a la plaça de la Catedral) i la botiga de marcs Or Vell (a la plaça de les Castanyes). Però en Lluís de L’Arc no era només un empresari capficat en els números. També era un somniador, un perseguidor d’utopies que esperava un món més civilitzat. Li agradava recitar aquelles versos d’Espriu que diuen que nord enllà «la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!».

Com molts intel·lectuals de la seva generació, en Lluís havia begut de la font del Noucentisme i estava convençut que trobaria descans i consol al país del vent i de l’aigua. I com que era tossut de mena i no parava fins fer realitat els seus somnis, va recórrer l’Empordà fins que va trobar un vell casalot per restaurar a Sant Pere Pescador. A en Lluís li agradava prendre banys de mar i de sol a la lluminosa i airejada platja de Sant Pere, a la desembocadura del Fluvià, des d’on divisava tota l’amplitud del golf de Roses, des del Cap de Creus i fins al Montgrí, per damunt la silueta d’Empúries. Si els foceus i els romans van instal·lar-se- aquí, aquest havia de ser un bon lloc per viure, i encara millor per retirar-se i gaudir de la felicitat assaborint els arrossos de l’Aurora en companyia dels amics.

Però molts dels que ara som aquí hem anat aprenent que la vida és plena d’adversitats i que molts somnis es queden a mig camí. Els somnis d’en Lluís es van estroncar a causa d’un desafortunat accident esdevingut l’any 1982, quan era un home en plenitud de facultats. Una caiguda va deixar-lo fora de combat durant un any sencer i, quan va tornar a posar els peus al carrer, ja no era el mateix i el món també havia canviat.

En Lluís havia perdut una època de canvis crucials marcada pel 23-F, que va ajornar el somni d’una Catalunya sobirana. La cultura havia deixat de ser un patrimoni de les elits. La «Girona grisa i negra» s’havia transfigurat en «Viva i de colors». Els carrers bullien de gent nova i arreu s’obrien bars, facultats universitàries i el turisme de masses donava ales a la banalització. Però en Lluís no va saber veure la cara positiva d’aquest canvi, d’aquest camí (no exempt de penyores) cap al progrés i la democratització. De vegades el caràcter se li tornava agre i projectava els propis mals contra els altres i contra el món. Aquells van ser uns anys crítics per a ell i per a la família.

Afortunadament, sempre sobreviurà la imatge dels anys de més esplendor d’en Lluís de L’Arc. Aquell home astut, que servia el millor cafè i licors del món, capaç de generar valor afegit amb la ironia dels seus comentaris, va saber trobar l’esquerda exacta per obrir un espai de llibertat en el mur impenetrable del franquisme. Esperem que els dipositaris del seu testimoni mantinguin el fil de la seva força creativa o, en el seu defecte, adaptin la seva capacitat de treball a les circumstàncies actuals.

En Lluís Bonaventura sempre podrà presumir de ser segurament l’únic gironí que, sense haver publicat mai cap llibre, figura a l’Atles literari de les Terres de Girona, produït per la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, i consultable per internet. En Lluís hi figura per ser autor de la frase «Tenim una Catedral al pati».

Benvinguts, els assemblearis

L'àrea ocupada d'Educació, Divendres Sant al migdia

(Una versió reduïda d’aquest article ha estat publicada a l’edició digital i també a la impresa del Diari de Girona)

Hi ha notícies que encara donen joc a l’optimisme, com la tancada d’un grup d’estudiants a la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG. Resulta esperançador saber que puja una generació disposada a plantar cara, a defensar els seus drets al preu que sigui. Uns nois i unes noies no han caigut en el menfotisme i s’han apuntat a l’etern debat sobre els plans d’estudi rebutjant el guió previsible dels mecanismes oficials de participació, que els condemnava a la marginalitat més inhòspita. Per constituir un contrapoder, els estudiants han hagut de recòrrer a una molt coneguda forma d’organització entre els catalans: l’assemblearisme. Qui no recorda l’Assemblea de Catalunya? I l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona? Sí, sí, retornen aquelles formes directes de participació democràtica que un dia van ser arraconades a canvi d’una autonomia aigualida, usurpant la sobirania popular, en un procés que Lluís Maria Xirinacs va batejar com La traïció dels líders, tesi publicada per Llibres del Segle, l’editorial de l’incombustible Manuel Costa-Pau.

Però l’oblit ens condemna a repetir la història i ara resulta que una gent nova recupera l’assemblearisme com a via per prendre decisions pròpies. Segur que l’experiència organitzativa que apassionadament viuen aquests dies convertirà aquests estudiants en gent preparada per assumir responsabilitats de futur ara que venen temps de canvis per superar un model de creixement insostenible, rígid i pervers. Així, a la contra, s’han forjat grans líders.

Divendres Sant vaig anar a visitar els estudiants tancants en protesta pel Pla de Bolonya. Em vaig sentir com un explorador endinsant-se a l’Amazònia per estudiar una tribu aïllada. Tot i parar-hi el bus urbà, vaig convertir-me en el primer visitant del “món civilitzat” a l’àrea ocupada. Vaig interessar-me per les condicions de vida i les reivindicacions d’aquesta gent amable i coratjosa que s’ha embrancat en una aventura extraordinària, no sense maldecaps, limitacions i molts, molts dubtes. Els estudiants em van assegurar que cap polític ni cap responsable universitari havia passat per allà. Em van convidar a dinar, proposta temptadora a jutjar per l’aroma dels fesols condimentats que acabaven de cuinar. Vaig excusar-me. Tenia un compromís.

No puc més que lamentar el mal ofici dels responsables institucionals que han difós, sense aportar proves, un informe sanitari que responsabilitza els dissidents de l’existència d’“un focus de microbis, insectes i rosegadors”. Al meu parer aquest informe és com a mínim confusionari. Un informe així ha de ser fiable al cent per cent i ha d’obligar les autoritats pertinents han d’actuar d’ofici i sense demora per garantir la salut de la població. Si l’informe no és fiable, és de cafre difóndre’l.

Amb l’actitud paternalista i immobilista dels responsables institucionals, no és estrany que cada nova generació d’estudiants generi pinyols de dissidència cada vegada més indigeribles. No es pot negar que durant trenta anys els autonomistes han sabut gestionar amb perícia un país escanyat per un elevadíssim grau de dependència. Salvant excepcions, ho han fet d’una manera admirable, han lluitat a contracorrent amb abnegació. Cal agrair-los la gestió feta, però al mateix temps fer-los veure que el model s’ha esgotat. Ja no dóna per a res més. Cal dir-los que clar i fort que si no es reciclen de cap a peus, ja no són els més indicats per generar noves expectatives i superar el descontentament.

d’Altra banda, als estudiants no els podem animar amb falses expectatives, no podem limitar-nos a aplaudir el despropòsit de l’ocupació. Certament, hem de valorar que hagin sabut plantar cara i que ho hagin sabut fer d’una manera ferma, ordenada i respectuosa amb els que no comparteixen les seves reivindicacions. Esperem que no es rendeixin sense condicions, que no renunciïn als seus principis més justos, que siguin valents i no es deixin subornar. Però alhora els hem d’exigir que demostrin maduresa i capacitació per millorar el món caòtic que els hem llegat. Encara els cal molta preparació i guanyar experiència per convèncer-nos que poden millorar la gestió institucional. La història no els perdonarà que es limitin a substituir els seus antecessors dels despatxos oficials. Confiem en ells perquè són l’única gent que tenim i perquè han demostrat que estan disposats a plantar cara, a treballar per un nou ordre, cosa que els actuals gestors institucionals no fan ni deixen fer. Jo convidaria els actuals gestors institucionals a reconèixer la raó dels estudiants i sumar-se urgentment, també amb seny i fermesa, a la protesta per aconseguir més recursos per aplicar el Pla de Bolonya.

Dia Mundial de l’Hepatitis

La versió catalana del nou logotip

Gràcies al treball realitzat des de l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis s’ha dissenyat també la versió catalana del logotip del Dia Mundial de l’Hepatitis, que es celebrarà, com cada any, en la data del 19 de maig. Permeteu-me difondre aquí en exclusiva aquest logotip. L’Associació Catalana forma part de la World Hepatitis Alliance, que té la seva seu a Ginebra (Suïssa) i defensa els interessos dels pacients i les associacions que lluiten contra l’hepatitis arreu del món:

- Amèrica del Nord: National Alliance Of State & Territorial Aids Director, representada per C. Taylor, gerent del programa d’hepatitis virals.

- Europa: European Liver Patients Association (ELPA), representada per Nadine-Yannick Piorkowsky.

- Àsia-China: Foundation for Hepatitis Prevention and Control, representada per W. Zhao.

- Àfrica: SOS HEPATITIS – Association Nationale dê Hépathopathies, representada per B. Abdelhamid.

- Oceania-Hepatitis Austràlia: representada per Helen Tyrrel.

- Amèrica Llatina – Grupo Optimismo de Soporte al Portador de Hepatitis, representat per C. Varaldo.

Aquesta aliança té, entre els seus objectius, la lluita contra la llosa que manté estigmatitzada i silenciada aquesta malaltia i les persones que la pateixen. Aquest silenci oficial agreuja el patiment dels malalts i dificulta el seu accés al tractament mèdic. A més a més, dificulta la vida dels afectats a nivell personal i també les seves relacions amb l’entorn familiar, laboral i social. Així, la malaltia pot acabar per limitar la qualitat de vida dels afectats i frustrar les seves expectatives de futur.

Inaugurada l’exposició de Jordi Soler a L’Arc

Daniel Bonaventura i Jordi Soler. FOTO: gerard bagué

Diumenge dia 5 d’abril va quedar inaugurada l’exposició Jordi Soler, fotògraf des de L’Arc, que es podrà visitar durant tot l’estiu de 2009 al Cafè Bar L’Arc de la plaça de la Catedral de Girona. Seguidament publico el discurs inaugural que vaig pronunciar en qualitat de comissari d’aquesta exposició:
Aquest hivern, durant una llarga convalescència, he tingut temps per posar ordre a les fotos de casa. Les fotos de casa són una part del llegat de Lluís de L’Arc, el meu pare, que no ha pogut venir perquè el van atropellar i ha perdut el seny. Mentre ordenava les fotos de casa, he tingut l’agradable sorpresa de descobrir centenars d’imatges de gran qualitat de temes i autors diversos que caldrà anar estudiant. De moment, aquí ens limitem a presentar imatges de Jordi Soler de Girona sota el franquisme (excepte una foto que és de Madrid). El llegat Lluís de L’Arc inclou algunes d’aquestes fotos, però les reproduccions que aquí veieu s’han fet a partir de documents digitals cedits pel centre INSPAI.
Descobrir fotos inèdites de gran qualitat provoca una emoció comparable a la descoberta d’un tresor amagat. En el meu cas, la sorpresa i emoció ha estat doble, perquè també he descobert que als anys seixanta hi havia a Girona tres fotògrafs que no firmaven les seves fotos amb el seu nom, individualment, sinó que ho feien com a col·lectiu, i que un d’ells és el meu pare. Es tracta del col·lectiu Els Gralls, integrat per Sebastià Martí, Jordi Soler i Lluís de L’Arc. Per a mi això és important perquè prova que l’Arc no era només un centre d’esbarjo per a joves indisciplinats, sinó que també feia una funció comparable a la dels centres cívics d’avui. El bar acollia tota mena d’iniciatives i donava oportunitats d’expressió a la gent inquieta que experimentava amb ofec l’oficialitat imposada. Tot plegat va donar lloc a unes formes de dissidència, a uns inconformismes, a una contesta contra aquella dictadura que pretenia presentar-se com un règim normal i de progrés. Fruit d’aquell esperit de protesta és l’obra que avui aquí presentem. L’Arc reunia artistes plàstics, periodistes, gent del teatre, cineastes, polítics… El llegat de Lluís de L’Arc també inclou pintura i altres documents que potser donaran lloc a noves exposicions.
Quan Franco va morir, jo tenia 15 anys. Vaig viure, per tant, tota la infància i primera joventut sota el franquisme. Ara, des del present, retrobo reflectida en les fotos antigues d’en Soler aquella etapa històrica exactament tal com la vaig viure. Aquella Girona levítica i militaritzada no tenia res a veure amb el discurs triomfalista que emetien les ràdios, les televisions i la premsa oficial. Res, allò era propaganda. En realitat aquell món era tal com el mostra Jordi Soler, un món amb molta misèria i precarietat que sobrevivia com podia a l’imperi de la repressió. Des de l’escepticisme, des de la seva particular forma de dissidència, Soler ha deixat un testimoni únic que amb el pas dels anys s’anirà valorant. Els que seguien les consignes del règim no podien valorar les fotos de Jordi Soler.
Que aquesta primera exposició de les teves fotos, Jordi, sigui també un homenatge a la teva perseverança, un homenatge a l’art de navegar contra corrent. Que aquesta exposició estimuli nous navegants contra corrent a contestar els que pretenen presentar aquesta ja massa llarga transició a la democràcia com un règim normal i de progrés.